Gruyère
Deia en el meu paper de la setmana passada que els silencis de Mahler podem omplir-los de la manera que ens vagui. Estirant la nota anterior, deixant que reverberi en les parets del cervell. No omplint-los, com si per un instant en efecte fos possible el silenci pur. O omplint-los amb un record, una sensació estranya i sobtada, que no sabem d’on ve i sura, incontroladament. Perquè estem fets de la pasta dels formatges. L’ànima se’ns compon de buits, tipus Gruyère, que o bé sempre han estat allà, des del principi, hereus potser de les generacions que ens han precedit i passen el testimoni, o bé eren presència que la música de l’atzar ha transformat en absència, l’ha arrancat i ara ets un camp de clots, amb la terra vista i les antigues arrels a l’aire, i mentrestant, mentre vas vivint cap endavant, intentes recosir-lo com si anessis cap endarrere. És aquell tòpic, el de les ferides, que si en tens és que has viscut. És cert, però no deixa de ser també un fàstic. O el del riu que va desapareixent i reapareixent en el seu curs. Sabem que hi és, en les ressurgències, a pesar de no poder veure’l.
En la decadència, podrem veure el millor de cadascú. Els dies en què abandonem, per prescripció temporal, moltes de les coses que hem viscut permeten contemplar-les en la mesura exacta, abans que deixem de poder contemplar-les. Per això pot ser tan bell el capvespre a Venècia, quan la majoria de la gent ha marxat i el sol de l’horabaixa no acoloreix les parets sinó que simplement les assenyala i les revela, en la seva elegant decrepitud marina, tan aristocràtica, carregada d’història difusa. Un esfumat digne de Leonardo.
Des d’aquesta talaia Sergio Leone va poder filmar, a la fi, la seva Hi havia una vegada a Amèrica, com mirant enrere i en efecte tornant-se estàtua de sal, per sempre. I des del cim invers Paolo Sorrentino escodrinya el davallament a La joventut, on tots som Michael Caine, tractant d’emplenar els forats Gruyère de l’esperit trinxat, els silencis per entre la nostra penúltima simfonia.
I ara, als 83 anys, també s’hi capbussa Paul McCartney amb Days we left behind, “cause nothing stays the same/ and no one needs to cry/ and no one is to blame/ for the days we left behind”, perquè al final el riu del temps, en l’última ressurgència seva a l’altra banda de la vall, estarà tot ple d’esperança.