Alls i cebes

Hi ha tres moments capitals en la biografia d’una persona: el dia que neixes, el dia que mors i, entremig, el dia que compres el teu primer pack de Danacol. Quan travesses la frontera dels cinquanta, quan has escalat el turonet d’aquest Gran Cinc, per dir-ho a la manera anglosaxona, contemples els dies que has deixat enrere i són allà, al lluny, mirant-te com si volguessin reivindicar-se encara en la seva fosca obsolescència, i contemples també els dies que encara (un adverbi que amb el pas dels anys agafa sentit i consistència) han de venir, mentre, dalt d’aquest monticle, amb la boca oberta tractes de recuperar l’aire que has perdut pel camí.

Fa una dècada, un amic savi més gran que jo, una diada de Sant Jordi en una terrassa assolellada, mentre devoràvem la vida, em deia que travessar el mur dels cinquanta comporta l’aparició gradual d’un seguit de xacres que has d’anar entomant a mesura que apareixen i ja no marxen. No són grans entrebancs, ni malalties dignes d’anomenar-se així, ni complicacions que derivin en complicacions pitjors i més severes. Són, simplement, el que convenim a dir-ne xacres. A banda de significar, ens diu el diccionari, el mal físic que pateix algú com a deixalla d’una malaltia, la semàntica també ens recorda que la xacra és una “tara en la salut adquirida amb el temps”. I encara ho rebla amb un exemple que subratlla aquest darrer terme: “Les xacres de la vellesa.” Es tracta, doncs, en efecte, de les dolències que suren subtils la darrera missió de les quals és fastiguejar-te l’existència i no desaparèixer mai més. Estar allà latents i de tant en tant manifestar-se, o manifestar-se cada volta del sol i de la lluna una mica, fins que s’instal·len del tot i aquells petits visitants molestos ja s’han arrogat la condició d’hostes vitalicis. Aquestes molèsties que ràpidament volen tornar-se cròniques se senten tan a gust en la nostra malparada carcassa que s’hi queden a viure i faran tot el possible per anar traient estrelles a l’hotel fastuós que en el nostre cos vam voler un dia construir. Als ulls, a les mans i als genolls, als peus, a l’estómac, als músculs, als pulmons, en un racó de la memòria, a la teva sang, ara periòdicament analitzada i sempre anòmala. Em diuen també que això no millora, que va a pitjor. Fer-se gran mentre s’és jove. Quanta raó tenia, el meu savi amic.