L’educació física
Al començament de la fila, la corda penjava, erecta, d’un sostre que no podíem arribar a albirar. Ens amagàvem els uns a la vora dels altres, com mirant d’esquivar aquell destí inevitable, però al final el que havia de ser era.
El senyor G. em xisclava arran de cara, amb les galtes enrogides, el front nerviüt, les mans grosses i en l’aire, que “tú tenías que subir escupiendo” –frase que encara no he entès, potser apel·lava a la llei del contrapès, d’una termodinàmica elemental–, mentre el meu cos remenut maldava per enfilar-se corda amunt endebades, no passava del pam de terra, els peus entortolligats en aquella soga que no tenia fi, incapaços d’impulsar-se cap al cel, cap a aquell cel que pel que es veu havíem de conquistar, a pesar que les mans també ens fallaven, li fallaven, li fallàvem.
El senyor G. tenia un segon cognom profètic, Colavidas. Les nostres passaven per l’adreçador que crit a crit construïa, per exemple en un exercici innovador en aquella època anomenat Course Navette, que consistia a córrer d’una línia a terra marcada en vermell a l’altra en un temps que anava escurçant-se, mentre sonava un timbre terminal. Aleshores encara en deien gimnàsia, a la castellana, i aviat va passar a dir-se educació física.
El senyor H., l’altre professor que ens educava físicament, era, segons contava la llegenda, un exmilitar. Potser per això, quan algun desgraciat entre la tropa cometia una entremaliadura, ens posava a tots de genolls pelats al mig del pati amb els braços alçats, com si sostinguéssim un fusell, en rengles perfectes, una formació que havíem de complir sense moure’ns durant interminables minuts en què apreníem alguna lliçó el contingut de la qual he oblidat. Quan esperàvem embolicats en la boira a saltar un artefacte anomenat plínton, un giny que podia costar-te els genitals o, pitjor encara, les ulleres si en duies, calia fer-ho en silenci i amb bon ànim. Altrament, el senyor H. et colpejava la cuixa amb la tira de ferro que penjava del seu xiulet, una carícia que et deixava una marca primer blanca i després morada en la teva cama vermella pel fred de Lleida. El dia que va jubilar-se, el senyor H. va rebre un sentit homenatge, amb placa inclosa i un pavelló del col·legi ple a vessar posat dempeus, aplaudint i planyent aquella irreparable pèrdua.
En el nostre principi, els senyors G. i H. van oblidar el seu: que l’educació física, abans que física, és emocional.