SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La sèrie The Pitt, que podria traduir-se per la fossa (o el pou, o el cau), ha tornat a arrasar enguany als premis Emmy. M’alegra especialment que Noah Wyle s’hagi endut de nou el de millor actor de drama, perquè la seva confecció del doctor Michael Robby Robinavitch és, ras i curt, perfecta, bevent de la contenció clàssica i alhora entrant amb subtilesa en els plecs dels seus traumes interns, que venen de lluny a surar de tant en tant, enmig de l’estrès que l’infern d’una sala d’urgències d’un hospital representa. Sempre m’han agradat les sèries mèdiques, sobretot, quan era petit, A cor obert, que adorava, amb el gran David Morse, i House no cal ni dir-ho, perquè porten l’argument a un doble extrem: mentre patim pels malalts que hi passen, que superen o no la mort, assistim al desgast dels personatges principals, un arc que es va doblegant sense partir-se del tot. Tot allò que comença a cansar de la majoria del cine que es fa avui dia, els drons, els personatges que a penes tenen relleu i evolucionen poquet, els girs de guió constants, les converses ràpides i reiteratives, el ritme alt, els paisatges comuns i un llarg etcètera, en una sèrie ben muntada pot resultar deliciós. Diguem, per resumir-ho, que les virtuts en una sèrie, com per exemple que les cares que hi surten t’acompanyin en la intimitat de casa durant dies, poden ser defectes en un film de dues o tres hores, que ha d’encabir el món sencer en un sospir, i fer-ho en la bellesa, bruta, si es vol. Aquest lamentable biaix podeu percebre’l en la decadència de mestres com Ridley Scott, Martin Scorsese, Quentin Tarantino o Christopher Nolan.

Noah Wyle era el xavalet que sortia fent de marine curtet explicant què era un codi vermell a Alguns homes bons i, amb els anys, i passant per telefilms menors, s’ha anat engrandint com a actor, fins a culminar-se a The Pitt de forma brillant, acompanyat per una colla de secundaris molt ben triats. Les sèries, a banda del present i del futur de l’audiovisual, també poden donar oportunitats a l’entrada de cares noves, les necessiten (de vegades, els noms de pes en una sèrie poden ser més un llast que un ganxo, al contrari del que ocorre amb una pel·lícula, una altra diferència flagrant), tot i que a Espanya i a Catalunya no l’han acabat d’entendre gaire, aquesta porta, i les sèries són sovint el jardinet de les cares de sempre, quina llàstima.

tracking