El poder també té veu
Hi ha líders que governen com qui condueix de nit amb els llums llargs: volen veure-hi fins a molt lluny, però poden enlluernar els que tenen al davant. D’altres avancen amb llums curts, atents al problema immediat, encara que de vegades perden de vista la carretera. I alguns condueixen mirant massa el retrovisor, pendents de l’adversari i de les ferides del passat.
Donald Trump representa un lideratge de confrontació, directe i personalista. Parla com qui entra en una habitació colpejant la porta perquè ningú no dubti que ha arribat. La seua capacitat per mobilitzar naix de simplificar el paisatge: nosaltres i ells, victòria o derrota, fortalesa o debilitat. Aquest estil connecta amb els qui desitgen respostes clares.
Javier Milei comparteix part d’aquesta energia disruptiva. La seua motoserra no és només una imatge econòmica: és una metàfora de ruptura. Es presenta com qui entra en una casa antiga convençut que no n’hi ha prou amb reformar-la; cal enderrocar parets. El lideratge rupturista pot obrir finestres on durant anys només hi va haver humitat.
Emmanuel Macron encarna millor el lideratge tecnocràtic. Formació, dades, estratègia i una forta convicció sobre la direcció que ha de seguir el país. És l’arquitecte que arriba amb plans detallats i explica per què l’edifici necessita reformes. El problema apareix quan els qui viuen dins senten que ningú no els ha preguntat si podien suportar les obres.
Xi Jinping representa el lideratge centralitzat i de llarg termini. El seu estil s’assembla al d’un jugador d’escacs que pensen diverses jugades per endavant i concentra les decisions per evitar moviments desordenats. Aquesta continuïtat facilita grans estratègies nacionals, però redueix els contrapesos i l’espai per a la discrepància. Una orquestra pot sonar coordinada sota una batuta ferma; la qüestió és si tots els músics poden advertir que la partitura conté un error.
Narendra Modi exerceix un lideratge identitari i carismàtic. Ha vinculat modernització, orgull nacional i sentit de pertinença. És com qui reuneix una multitud al voltant d’una bandera i li recorda que forma part d’una història més àmplia. Aquest relat pot generar energia col·lectiva, però també deixar en els marges els que no s’hi reconeixen plenament. Tota identitat política il·lumina un “nosaltres”; el risc comença quan necessita enfosquir “els altres”.
Luiz Inácio Lula da Silva simbolitza el lideratge narratiu i social. La seua biografia de treballador i sindicalista li permet parlar des d’una experiència reconeixible per a milions de persones. Lidera com qui s’asseu en una taula popular i conta una història que molts senten pròpia. La proximitat emocional humanitza el poder, encara que l’experiència i el carisma no substitueixen la necessitat de renovar equips, idees i institucions.
També existeix un lideratge menys estrident: el de la negociació, la paciència i l’acord. Angela Merkel va ser durant anys la seua millor imatge. No conduïa com qui trepitja l’accelerador, sinó com qui manté el vehicle estable durant una tempesta. Aquest estil rares vegades produeix discursos memorables, però pot evitar accidents. La primera lliçó és que no hem de jutjar un líder únicament per com parla, sinó pel que provoca al voltant. La segona resulta més incòmoda: els dirigents s’assemblen bastant a les societats que els premien.
La tercera lliçó és profundament humana: demanar perdó no hauria de destruir l’autoritat. Pot demostrar que darrere del càrrec encara queda una persona. El lideratge polític del futur no s’hauria d’assemblar a algú pujat a una torre, sinó a algú sostenint un pont. Les torres permeten contemplar el territori i ser vist des de lluny. Els ponts, en canvi, permeten trobar-se.