Mamdani, un nou escenari
En el paradigma actual d’una societat cansada de sentir discursos buits i promeses reciclades, aquests dies hem observat com ha sorgit la història d’un jove polític de Nova York que s’ha convertit en el seu alcalde. Zohran Kwame Mamdani ens ha demostrat que és un polític que no ha optat per mirar cap a l’altre costat, sinó tot al contrari, és dels que han apostat per actuar.
És ben cert que vivim en una societat esgotada de veure com la burocràcia s’imposa al sentit comú, de com el càlcul electoral substitueix al compromís, i de com estem d’impotents veient la política que s’allunya de la vida real. En aquest context de desgast i desconnexió, la figura de Mamdani emergeix com una ràfega d’aire fresc. Amb ell sembla com si la política tornés a ser el que hauria de ser sempre: una eina de servei, de dignitat i de futur compartit. Fill d’immigrants ugandesos i criat a Queens, és la imatge d’un món plural que aprèn a reconèixer-se en les seves diferències. Però el més rellevant no és d’on ve, sinó què ha fet del seu origen: una força moral per entendre el sofriment d’un nouvingut i una brúixola per orientar la seva acció pública. El missatge és potent i universal: no tot està perdut. Quan la política és honesta, la gent respondrà. I quan la gent respon, la democràcia reneix. Zohran Mamdani no és un messies polític ni un heroi solitari. És, senzillament, la prova viva que la política pot tornar a ser esperança. Que els orígens no són un llast, sinó una guia. I que quan la intel·ligència es combina amb l’ètica, encara hi ha lloc per creure que el servei públic pot ser noble. En un món on el poder sovint s’exerceix des del cinisme, ell recorda una veritat oblidada: governar és cuidar. I cuidar, de fet, és l’essència mateixa de la política.
L’exemple d’aquest polític ens serveix per recordar què hauria de ser la política, i què ha deixat de ser. Hauria de ser servei i no carrera; memòria i no amnèsia; comunitat i no individualisme; rigor i no retòrica; esperança i no cinisme. El problema no és que la política s’hagi pervertit de cop, sinó que massa sovint s’ha oblidat de per què existeix. Crec que Mamdani inicia una etapa en què ens ensenyarà que la raó de ser d’un polític no és el poder, sinó la cura del bé comú.
