Mortem tributum
Dies enrere el Parlament de Catalunya va debatre si mantenir o no l’actual impost de successions. Aquesta és una qüestió de fons que va molt més enllà d’una confrontació partidista. El debat en si és sobre el paper que ha de tenir la propietat privada dins el nostre model econòmic i quins límits ha de tenir la capacitat recaptatòria de l’Administració.
Aquest impost és, probablement, un dels tributs amb més càrrega simbòlica dins el nostre sistema fiscal. No perquè sigui el que més recapta, sinó perquè apareix en un moment especialment delicat en qualsevol família: la mort d’un ésser estimat. Des del punt de vista tècnic, convé recordar que el patrimoni que es transmet no és renda nova generada pel/s hereu/s. És el capital acumulat al llarg de la vida laboral d’una persona i que ja ha estat sotmès a múltiples gravàmens: IRPF, Impost de Societats, IVA, impostos patrimonials i municipals. En un entorn on altres comunitats autònomes ja han reduït de manera severa aquest tribut, és obvi que aquí es generi un debat incòmode entre ciutadania i classe política. Aquesta recaptació ha incentivat canvis de residència fiscal, planificació anticipada i deslocalització de patrimoni. També cal analitzar qui suporta realment la càrrega. Les grans fortunes solen disposar d’estructures societàries i assessorament especialitzat per optimitzar aquesta transmissió. Qui sovint es veu més tensionada és la classe mitjana i el seu patrimoni: un habitatge, alguns estalvis i potser un petit negoci. El debat legítim no és si l’Estat ha de recaptar. Evidentment que sí. La qüestió és si aquest impost, tal com està formulat, és proporcional, equitatiu i coherent amb un model que vol fomentar l’estalvi, la continuïtat empresarial i l’estabilitat patrimonial. En el meu cas, amb immobles i una empresa familiar pel mig com a deixa, la situació és complexa però ja resolta. A Catalunya tenim una eina jurídica al Codi Civil català que es diu “Pacte successori”. Recomano aprofitar-la, tenir-la més present i fer-la més útil davant d’aquest tribut de comiat.
En definitiva, els partits polítics han d’entendre que és esforç individual, transmissió familiar i intervenció pública. Ara mateix, tal com està tot, la ciutadania percep l’impost de successions (que és desproporcionat i estrictament recaptatori) com una ingerència pública en la seva propietat privada.
