Democràcia

El que va passar a les Corts i al Parlament de Catalunya la setmana passada ens interpel·la com a ciutadans. No hi ha èpica ni altura de mires que ho suportin; si de cas, el biaix polític més fanàtic i curt de gambals. Ja ho vam tractar fa dues setmanes, no hi ha res en termes polítics que justifiqui votar en contra de l'acord entre patronal i sindicats en matèria laboral. Res. La prova és que, almenys que jo recordi, fins ara no havia passat mai. Més enllà de la visió pròpia, ningú no havia gosat mai a modificar des de la política allò que els agents socials i econòmics havien pactat. I donat que el mateix acord per se ja era un èxit per al govern, a dreta i esquerra, pàtria amunt, pàtria avall, hi ha hagut gent que ha volgut jugar amb foc i s'ha cremat. Per fortuna, el diputat Casero ha evitat, encara que involuntàriament, que guanyessin els seus i ha deixat els judes de la pel·lícula als peus dels cavalls de l'opinió pública. Finalment, la reforma laboral s'ha aprovat però ens ha deixat a tots amb l'ai al cor i amb la consciència que la nostra democràcia, com les d'altres països del nostre entorn, literalment, trontolla. El que ha passat al Parlament no sorprèn tant. Ja fa temps que estem abonats a la política ficció i al terrible combat de castos i purs contra covards i venuts. La retòrica independentista condemna els seus dirigents a jugar únicament dos rols: el del màrtir o el del traïdor. El camí del martirologi tothom l'invoca constantment com el camí que conduirà el nostre país cap a la llibertat i la felicitat plenes, però, quan es tracta de recórrer l'estret passadís que condueix des de la teoria a la pràctica, les coses canvien radicalment. Ningú més vol ser màrtir a casa nostra. Ni tan sols la geganta de groc, la presidenta del Parlament que anava donant lliçons de radicalitat a tort i a dret, s'hi ha atrevit, i un cop més hem pogut observar que en el pòquer independentista sempre es juga de farol i que els seus seguidors no ho volen veure.En aquest marc, és lògic que a la gent sensible li vingui arcades a la boca. Però no n'hi ha prou. Més aviat que tard s'haurà de defensar una democràcia eficient i avorrida. Llavors sabrem de veritat qui és qui.