Les paraules viuen entre línies

Fem malament el que està bé i bé el que està malament: sempre ens equivoquem, però aspirem a fer tremolar l’idioma. Qualsevol història té com a destí la glòria o l’oblit. La clau no és el conte que es conta, sinó com es conta, que és el que el fa arribar a un port memorable o enfonsar-se en la mar de la indiferència. Les paraules viuen entre línies. Es mosseguen la llengua. Saben que la veritat notarial no és la vertadera. Anna Akhmàtova, la gran poeta que escriu solemne com una reina, explica que en els espantosos anys de la Gran Purga va fer cua durant 17 mesos davant la presó de Leningrad. Una dona que estava darrere seu, els llavis morats pel fred, la va reconèixer i li va preguntar a cau d’orella (allà només es parlava a cau d’orella):

–I vostè pot descriure això?

–Puc.

I alguna cosa semblant a un somriure es va dibuixar en el que alguna vegada havia estat el rostre d’aquella dona.

No hi ha cap vell que no pugui viure un any més ni cap jove que no pugui morir aquesta tarda. A Pitàgores el va matar una carabassa que va deixar anar des del cel una àguila. Quan les coses ja no són, la paraula ens diu què són fins i tot quan s’ho inventa, com és el cas de la mort de Pitàgores. Tots guardem el record d’una felicitat passatgera que dura tota la vida. Cal, per viure, que la memòria no minvi. La paraula és una estrella fugaç que uneix el cel i la terra. Ho embrutem tot parlant massa i no sabem callar per destil·lar del silenci ple de sorolls –els lladrucs dels gossos, el so blanc de les cigales– la paraula necessària. “Siempre quiero decir lo mejor, pero las más de las veces no acierto”, diu Cervantes en una joia moral que haurien de vendre a les farmàcies. Potser parlem malament perquè no ens sentim segurs del que pensem i ens fa vergonya que s’entengui clarament. El temps vola, i per això el rellotge de polsera sona com el cor d’un ocell. Tenim l’afany d’arribar com més aviat millor a ser qui som. Ens acompanya el Déu que no existeix i que trobem a cada pas. A vegades n’hi ha prou amb el record de tu, una illa que flota –al cel, no a l’aigua–. Les gotes de la pluja amb sol són de plata.