Pietat

El millor moment del dia són els tres quarts d’hora que segueixen al primer cafè del matí. El repàs del diari (sempre en paper!), la partida de Wordle, l’encreuat del Segre o del New York Times (si és el del New York Times, el petit!), la inundació de llum, l’alegria als ulls, les belles formes sota la cúpula del blau límpid, la lleugeresa del ser, el pensament alat. Ens sentim joves amb la inexperiència d’un nen, embadalits com un astrònom que acaba de fotografiar una galàxia nova. Aquests moments són com les mostres de colònia, que si t’agraden et compres l’ampolla, però si volem allargar aquests tres quarts d’hora a la resta del dia no en podem comprar perquè no en venen, i així i tot ens hi podem aproximar a través d’un exercici de confiança, que és el que tens amb una persona a qui pots explicar que l’única vegada que vas intentar llegir l’Ulisses de Joyce et vas avorrir insuportablement i no tens la més mínima intenció de tornar-ho a intentar en tota la teva vida. El cel és de qui confia. Confiar és acceptar el risc de la traïció, però també una manifestació d’esperança. Confiem que el bus arribarà a temps, que demà sortirà el sol i que completarem l’encreuat del New York Times (el petit!) perquè tenim la certesa que entre totes les coses que es poden fer a la vida, la més important és seguir endavant. La nostra veritable història no la coneixerà ningú, ni tan sols nosaltres mateixos, perquè guardem un secret que és intransferible encara que en parlem, i així i tot també a això ens hi podem aproximar a través de l’art. La creació excel·leix en el moment just que un impuls potencialment destructiu, en el procés de contenir-se, extreu de la matèria el que és essencial, i irreductible, i pur, i per tant bell, i llavors contemplem la vida dels morts i la mort dels vius, i veiem com s’obren, davant nostre, les portes de l’enteniment, i és tan fonda la nostra felicitat que ens sentim beneïts i capaços de beneir, i tot això dura només uns pocs minuts, que és el que, com tothom sap, dura la felicitat. És preferible que ens oblidin i somriguin que ens recordin i estiguin tristos, però el millor és que ens recordin i somriguin, que és el que fem nosaltres amb els morts que estimem a través de la pietat.