Pobra mort
ÉSSER DISCAPACITAT, inconscient, distret, irreflexiu, necessitós, desemparat, estimat: bebè. Aquest és el començament. La paraula clau és estimat. Hi ha una felicitat de mínims. El sol fet d’existir és una aventura magnífica en què trobem raons de sobres per viure-la donant les gràcies en joiosa sintonia amb aquest Hotel Univers de múltiples estrelles –incomptables, si alcem la mirada– que és el món. La pau s’ha de conquerir. Repiquen les campanes i ressonen les cornetes: pau, deure, conquesta: una aventura fascinant! Només la submissió voluntària sosté la tirania. Si hi ha una dictadura és culpa nostra. Hi ha un espai, unes quantes porques de territori de l’ànima, que ha de ser inaccessible al tirà. Si l’opressor té tants ulls per controlar-nos és perquè els en donem; si té tantes mans per pegar-nos és perquè els les oferim. La resistència a la claudicació íntima desactiva qualsevol opressió. Si t’encadenen, tensa les cadenes. Només quan deixis de sentir-les t’hauran sotmès de veritat. Si no sentim el mal, no hi lluitarem i ens matarà. La decència depèn de nosaltres: de res més i de res menys. Ésser discapacitat, inconscient, distret, irreflexiu, necessitós, desemparat, estimat: bebè. Aquest és el començament. Bolígrafs, llibretes, ordinadors, cotxes, cases, persones estimades: el que passa després és que perdem coses cada cop més grans, i el que passarà algun dia és que el franctirador que s’entreté disparant des d’un núvol per matar l’avorriment de l’eternitat ens tocarà a nosaltres, i llavors perdrem la cosa més gran de totes, que és el món, i abandonarem aquest Hotel Univers que té innombrables estrelles si alcem la mirada al cel. Mentre això arriba, la tardor reté un verd que recorda el del cor, i floreixen lentament les arrugues, i els arbres despullats són esquelets de l’ànima, i la parsimoniosa gola d’un violoncel lluita contra la mort analfabeta. La mort que plora quan ha d’arrencar un nen dels braços de la mare, que fa el que pot perquè no faci tant mal el que fa tant mal, que vol emportar-se els vius quan dormen per no haver de suportar la seva mirada. Aquest és el final. Pobra mort. Fa pena. Per explicar-se a ella mateixa no té cap més remei que explicar la vida.
