Una d’amor i dos de mort

Qué poco me va quedando de lo poco que tenía. Todo se me va acabando menos la melancolía. El temps i nosaltres estem en guerra. Ell vol que tot canviï; nosaltres, que no canviï res. Guanyarà ell, però no ens donem per vençuts. Per això establim ritus absurds que seguim religiosament. L’home és l’únic animal per a qui és imprescindible el que és prescindible. Ens agrada parlar de tot menys del que ens importa. Parlar, parlar, parlar. No deixar que el silenci descobreixi el nostre secret. Sembla que estem sols, però portem amb nosaltres un món de fantasmes. L’alta filosofia ens ensenya a no ser massa filòsofs. Si no portes poesia a dins no en veuràs enlloc. La hipèrbole i la insensatesa serveixen per recordar-nos que el vertigen és l’estat natural de la humanitat. El coneixement ha de servir la innocència. I després hi ha l’art, que té una lletra d’amor i dos de mort. Envellir és un viatge que no dona temps a la nostàlgia perquè cada dia ens porta nous paisatges. El passat és un estrany país on tot passa diferent. Si recordar fos reviure, no hauríem viscut el que hem viscut. Per sort hi ha un moment que els records es desfan de l’emoció i es veuen les coses passades, atenuades pel temps, amb la serenitat amb què veiem les vides dels altres. Això ens lliura del penediment. El passat és un estrany país que no existeix, però el que s’oblida no cicatritza. Dona calma, però no pau. No ens cansem de veure caure la pluja sense pressa, que és com transcorre la vida. Sempre que plou, cada gota és una rima pobra i fa tant temps de tot! Hi ha els fonaments paterns que mai no es mouen, ni tan sols quan sembla que es fondran com un ninot a la neu, i després hi ha les vides dels morts. Mentre els recordem de sobte adquireixen els colors de les coses vives, però no és fàcil recordar-los perquè ens fa por fer-nos mal en el record. Ningú està més a prop que un altre de la veritat; simplement n’hi ha que n’estan més lluny. Aquest article l’ha obert Bergamín i el tanca Ángel González. “Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas, y una voz cariñosa le susurró al oído: –¿Por qué lloras, si todo en ese libro es mentira? Y él le respondió: –Lo sé; pero lo que siento es verdad”.