Els remordiments de Déu
Quan naixem ens regalen l’univers. Aquell mateix dia fem un pacte amb la mort, que just des d’aquell moment no para de fer-nos trampes. L’arbre arriba a vell perquè és inútil: la seva fusta no serveix per fer mobles, les seves fulles i els seus fruits són amargs, crema malament... Amb la vellesa tenim més temps per veure passar les hores, però les hores en tenen més per buscar-nos les pessigolles. La vida és un joc fatal que amaga la gran veritat de l’existència: tot el que se’n va es queda menys nosaltres, que quan marxem ho fem per sempre. S’ha de tenir controlada la veritat perquè és una bèstia perillosa. Quedar-se és anar més lluny que partir. El millor viatge és el que somiem fer en un vaixell que salpa sense nosaltres, i l’amor de la nostra vida va seure al nostre costat a l’autobús un dia que no vam sortir de casa. La vellesa pot ser el temps més feliç. Ha mort l’animal; queden l’home i l’ànima. Aspirem a llegir el que no s’ha escrit; a descriure el vol d’un ocell en una línia i mitja, i al plantejar-ho amb aquestes paraules ja l’hem descrit; a explicar el vol d’aquest altre ocell que és un mitjó trobat en una vorera. Un autoretrat és el retrat d’un desconegut. Partim en dos els nostres pensaments i per això vivim dividits, igual que un cuc que es trenca per la meitat. És bo que sigui així perquè compartir pensaments és el camí que condueix més ràpidament a la idiotesa. Els grups acostumen a ser una font imparable de confirmació de prejudicis que porten a combregar amb grotesques rodes de molí, però també és veritat que hi ha persones que quan estan soles estan en molt mala companyia. Seguim Sòcrates, si cal, fins a la creu, és a dir: fins a la cicuta, i quan arriba la primavera ens venen al cap persones estimades i un vers de Machado: “Ets tu qui floreix i ressuscita.” Parlem amb un Déu en qui no creiem mentre plou runa que ha provocat el seu tendre furor intemporal. Són els ratpenats místics disfressats? No ho sabem, però sabem que el capritx és el pitjor dels tirans i hem après a pregar perquè ens respecti l’atzar, que és el nom real de la divinitat. El creient li diu Nostre Senyor, l’ateu li diu d’una altra manera i tots dos creuen en els miracles, que són els remordiments de Déu.