Els herois de Bowie

Planificar és essencial, però els plans no serveixen per a res. Si vols fer riure Déu, comenta-li els teus propòsits. Ens agraden els pronoms i els adverbis perquè només les paraules humils, i no els substantius i els adjectius i els verbs, tenen la delicadesa necessària per explicar la realitat. Permeten esfilagarsar les històries i allisar els fils, nuar-los, desnuar-los, nuar-los d’una altra manera, desescriure la vida per reescriure-la. Allò que és essencial ho tenim massa a prop, i en conseqüència massa amagat, i ho descobrim a poc a poc, cap al final, feliços d’haver-ho entès tot sense haver entès res. Les úniques ensenyances importants només les pot donar el to de la veu. Passa com amb Vivaldi i Albinoni. És el mateix però no és igual. Ens tranquil·litzen les explicacions encara que siguin mentida i per aquest motiu ens agraden la religió, la filosofia, la història i la ciència, però tenim la sort que existeix l’atzar, la grandesa del qual et quedarà molt clara si comproves què passa quan el vent s’emporta les fulles d’un diari en un jardí: en trobaràs una a cada racó. Amb aquesta saviesa reparteix les llavors i el pol·len. Per delicadesa, no hem d’analitzar molt les persones que estimem. El temps és un foc que ens consumeix però arriben un dia els fills i llavors es manifesta d’una manera distinta i superba que reverdeix els nostres somnis i els nostres jardins. Ja no cal tenir propòsit: és suficient acompanyar-los en el creixement, una tasca que dura tota la vida, i el fet de deslliurar-nos de la necessitat de tenir un propòsit ens estalvia ser la riota de Déu. Estem vius fins a la mort. L’ètica no permet ser feliç; permet ser dignes de la felicitat. Quan falla el factor humà, allò que és gran deixa de ser-ho perquè no ens fa grans el que ens succeeix: ens en fa el que fem. Si no somiem en catedrals no sabrem construir golfes. Tens tota la raó, David Bowie: podem ser herois per un dia. I no només això. En tenim prou amb ser feliços una hora al dia si no som desgraciats les altres vint-i-tres, i si no fóssim els que som ens agradaria ser els que som, i si puguéssim tornar a la joventut tornaríem als 62 anys, dos mesos, 24 dies, 13 hores, 12 minuts i 21 segons (ara 22, ara 23, ara 24, ara 25...) que ara mateix tenim.