Res no està perdut

No escandalitzar-se per una coma mal posada és el primer pas per justificar una guerra. Els romàntics deien moltes bestieses, però l’encertaven quan afirmaven que el llenguatge condiciona l’estructura mental i moral d’una persona. Després d’una mentida, que és el que hi ha darrere d’una guerra com la que va començar en aquesta terra ara fa noranta anys, ve la dolorosa infidelitat amb què tot el que sobreviu s’allunya del que ha mort, i després una pau que és tan dolenta com la guerra quan s’imposa la idea que qualsevol cosa és preferible al que s’ha patit i s’accepta la humiliació amb una resignació covarda. Només queda el consol de la dignitat, que és tot allò que fa nosa al malvat que no vol que se sàpigui la veritat perquè es quedaria sense mentides. Diuen uns versos d’Idea Vilariño: “Alguno de estos días / se acabarán las bromas y todo eso / esa farsa / esa juguetería / las marionetas sucias / los payasos / habrán sido la vida”. Aquesta farsa aquesta botiga de joguines els titelles bruts els pallassos hauran estat la vida, però també la música i la pintura i les dones i els homes que ens fan més feliços que tot el coneixement del món encara que d’alguna d’aquestes coses, o de totes quatre, no n’entenguem ni un borrall. Juguem amb dos baralles, la de l’amor i la de l’humor, i portem el farol fins al final perquè sabem que si ens acovardim no funciona. Charles Simic diu que la por passa d’un home a un altre com una fulla passa la seva tremolor a una altra, i de sobte tot l’arbre tremola i no hi ha ni rastre de vent. No tenim por. No en tenim perquè no hi ha ni rastre de vent. Segur que l’altra vida serà millor, i en aquesta sempre ens queda l’eterna novetat del món. De la guerra amb els altres en fem retòrica; de la guerra amb nosaltres mateixos en fem poesia. A l’amplada i la llargada pròpies de la retòrica, la poesia hi afegeix una tercera dimensió, la profunditat, que és la que dona ànima. És imperdonable convertir la vida en especulació. És un sagrament, i el seu ideal és l’amor. Enmig de la fúria i el soroll del món, com si fos un escenari de Shakespeare, hi ha un llamp que el travessa de cap a cap. És l’alegria d’un instant. Mentre hi hagi alegria, res no està perdut.