Obeir no és un dret
Demà farà 80 anys que l’enginy humà posat al servei de la guerra va arribar a una de les seves màximes expressions. La bomba atòmica. Com ja he defensat en altres ocasions, fer el bé forma part del nostre ADN. Però també hi ha individus, no gosaré dir-ne persones, que tenen una predilecció estranya i una facilitat per exercir el mal. Tot i que no són majoria, sovint aconsegueixen cotes de poder elevades i intenten fer veure que molts són com ells, i que les seves decisions són inevitables. Arran d’aquella bomba llançada sobre Hiroshima a les 8.15 del matí del 6 d’agost de 1945, res va tornar a ser igual. Ni les guerres, ni la diplomàcia, ni les relacions entre països. Qui era el responsable d’aquella massacre? Qui va idear el pla? O qui va deixar caure aquella bomba des del cel? Ells només complien ordres. Com tants nazis que després van declarar que només seguien instruccions administratives, sense qüestionar-les. Però la responsabilitat individual sempre hi és. Sempre tenim marge per escollir. Què hauria passat si cap pilot hagués volgut tirar aquella bomba? El mal no sempre és radical, diabòlic o monstruós. Pot ser burocràtic, irreflexiu, gris. Comès per persones aparentment normals que simplement obeeixen sense pensar. Hannah Arendt ho va descriure com la banalitat del mal, arran dels judicis de Nuremberg. Ella advertia, amb lucidesa, que ningú té dret a obeir cegament. Disculpin que insisteixi, però la meva petita contribució davant la tragèdia de Gaza és aquesta: escriure aquestes línies que sé que molts de vostès llegiran. Perquè avui, res passa perquè sí, també és aniversari de l’empresonament de Nelson Mandela, que va passar 27 anys a la presó abans de liderar un procés de reconciliació exemplar. L’apartheid no va caure sol: la pressió internacional, la solidaritat i la consciència col·lectiva van fer possible el canvi. No pot ser que, el 2025, contemplem com nens i nenes moren de gana o sota les bombes, víctimes de la voluntat de persones dolentes que exerceixen el mal sense conseqüències. Cal un Mandela a Gaza? No podem deixar passar cap oportunitat d’alçar la veu. Avui, encara que estiguem a l’agost, que no sigui una excusa per deixar de pensar, per oblidar o, sobretot, per banalitzar el mal.
