L’escletxa

Quan una persona treballa a Urgències està acostumada a gairebé tot. És difícil sorprendre’ns quan estem oberts tot el dia, cada dia. Ens hem convertit en l’únic lloc on pot anar qualsevol persona. A qualsevol hora, i sigui quin sigui el motiu que el preocupi. Més enllà de la feina i de la pressió assistencial a la qual ja ens hem acostumat, hi ha setmanes més difícils que d’altres. Perquè entre les tres-centes persones que atenem cada dia, s’hi colen històries que marquen tot l’equip. Aquesta setmana hem hagut d’atendre i acomiadar tres persones de menys de 52 anys. I a les seves famílies. De forma sobtada i abrupta. Aquella mort inesperada que sempre ens recorda que cal viure la vida com si fos el darrer dia. Tres persones que no imaginaven acabar el seu camí a mitjans d’agost, quan tocaria estar de vacances, gaudir del sol i de les fotos d’estiu dels amics. Però no va ser així. I tot va passar en menys de 24 hores. L’impacte en l’equip ha estat gran. Més enllà de l’edat, de la identificació amb les famílies i els fills, hi ha la sensació d’haver fet tot el possible i veure que no és suficient. O fins i tot d’haver anat més enllà del que estava indicat, perquè aquella persona mereixia totes les oportunitats. I aleshores et preguntes si has fet tot el possible. I dubtes del que has fet perquè et sembla inexplicable que això continuï passant. Que ràpid s’escapa la vida. Però res passa perquè sí. Com deia al principi, estem acostumats a viure experiències dures. Probablement ho podem fer perquè amb el temps construïm una cuirassa que ens protegeix, que ens permet mantenir certa distància i continuar amb normalitat quan sortim per la porta. Però si els cops són intensos, la cuirassa s’esquerda. I llavors emergeix la vulnerabilitat del que som, la consciència de la transcendència del que fem i la manca de temps per pair-ho. Perquè tot això passa mentre la sala d’espera és plena i els altres pacients també necessiten la nostra assistència. Aquesta és la nostra vida. I avui, sense compartir detalls, només volia transmetre que, de vegades, aquella anècdota que ens expliquem els professionals al passadís o aquell acudit mentre fem una cura no són més que maneres de tapar escletxes i poder seguir treballant.