L’últim principi
En la bioètica moderna es parla dels 4 principis que van enunciar Beauchamp i Childress a finals dels anys setanta. Buscaven preservar la dignitat de les persones en la seva relació amb la medicina després d’anys de paternalisme i d’experimentació humana sense límits. Al llarg d’aquesta sèrie hem parlat molt de l’autonomia; també de la justícia i de la beneficència. Són, potser, tres dels principis que més dilemes generen i que més han fet evolucionar la bioètica. Fins ara, però, no havia parlat del quart: la no-maleficència. Aquest principi s’arrela en una màxima antiga, atribuïda a Hipòcrates: Primum non nocere, abans de res, no fer mal. Com que res passa perquè sí, aquest cap de setmana ens ha deixat una persona que, en el seu contacte amb el sistema sanitari i social, ens va obligar més d’un cop a preguntar-nos si la nostra pràctica assistencial era l’adequada per a ell. Ens posava davant de paradoxes constants. No podem obligar ningú a viure en una gàbia d’or; però, alhora, no prestar assistència a una persona que es deteriora ràpidament contradiu la nostra vocació de curar. I ens oblidem que de vegades només podem acompanyar. Que, de vegades, l’objectiu terapèutic és tan modest, i tan complex, com evitar que algú mori al carrer. Amb ell, ho vam aconseguir. Ell és un dels motius pels quals treballem plegats amb l’equip d’Inclusió de la Paeria, amb qui hem teixit una sinergia entre els últims esglaons de la cadena. Som la darrera porta: la xarxa que intenta evitar que les persones siguin expulsades d’un sistema que no està fet per a elles. Persones que, de vegades, no són agradables ni agraïdes, i que poden fer trontollar una estructura tan robusta com un Servei d’Urgències. Però formen part del nostre dia a dia. De la nostra feina. A ell ningú no li escriurà una necrològica. Però jo sí que li vull escriure aquestes paraules. Perquè va ser, en part, gràcies a ell que vam començar a treballar amb els equips municipals per oferir la millor assistència; per enriquir la nostra pràctica amb una mirada social; per assumir que tractament agut que no té cap sentit si no es pot continuar a casa. I per recordar-nos un cop més que és el pacient qui percep, o no, una assistència com a no maleficent. Descansa en pau.
