El meu Ramon Rossell

Probablement amb aquest nom i cognom hagi aconseguit despistar quasi tothom, sobretot els qui llegeixin aquest article a Bellcaire d’Urgell o al Principat d’Andorra. Però si dic que la Semblança d’avui la dedico a mossèn Ramon de Canillo molta més gent ja sabran de qui parlo, i ens anirem apropant al personatge.

Ramon Rossell Serra va néixer el 19 d’octubre de 1939 a Bellcaire d’Urgell, localitat que, contra tot pronòstic, forma part de la comarca de la Noguera. Situada a 36 kilòmetres de Lleida, forma part del bisbat de la Seu d’Urgell (que està situada a 108 kilòmetres). En fi, que qui ho entengui, que ho compri.

Sigui com sigui, el nostre personatge era escolà de la parròquia de Bellcaire, i un dia, segons relata ell mateix, s’hi va acostar el bisbe Ramon Iglesias Navarri, i va demanar quins nens volien anar al seminari, i d’entre els predisposats el van triar a ell. I, dit i fet, cap a la Seu hi manca gent, va entrar al Seminari. Llavors s’hi entrava amb onze anys, i també ho escriu ell, a poc a poc te’n vas fent a la idea.

Als estius feia de pagès fins que el seu pare li va preguntar, quan tenia disset anys, si volia ser capellà i ell, després de pensar-s’ho, va dir que sí, sobretot perquè sempre havia estat interessat per l’educació de la canalla. Mossèn Ramon va triar des de la llibertat, i això va fer que el compromís fos més fort.

A la seva fornada van començar els estudis d’Humanitats i de Teologia quaranta-nou nois, i al final només varen ser deu els que foren ordenats, però amb el pas del temps només quatre de la seva promoció han estat capellans, i no ho han deixat en el camí.

Sempre ha tingut la fal·lera d’aprendre i d’escriure. Encara ara va a seminaris, fa cursets, participa en trobades, i està interessat pel turisme religiós i per les activitats de joves en el lleure. Des de l’any 1976 no ha deixat mai d’escriure i cada dia envia més de cent whatsapps amb un pensament bonic.

Va fer la primera missa al seu poble, a Bellcaire d’Urgell, el 1963, i d’allí el van enviar a Organyà, on s’estigué tres anys. Atès que la falta de vocacions ja es feia sentir i la dispersió geogràfica era notable, hi feia un circuit de cent trenta-dos kilòmetres per diferents pobles petits, on jugava a la botifarra i escoltava una bona gent que no tenia res.

El 1966 va demanar anar de missions a Colòmbia, i si no podia ser que el destinessin a Fígols, però el senyor bisbe, amb bon criteri, el va enviar a la parròquia de Canillo, al Principat d’Andorra, i el primer de juliol ja hi va dir missa. Ben bé, d’una punta a l’altra del bisbat, perquè els camins del Senyor són inescrutables.

Ser rector de Canillo comporta ser rector del Santuari de la Mare de Déu de Meritxell, i això li agrada molt. Segons ell “Meritxell és la seva confident, qui em sosté l’obra, que és una obra social. No és meva, és d’ella”. Cada dia, mossèn Ramon de Canillo va a tancar el Santuari, hi medita una hora, i hi troba pau i silenci, i procura donar consol als qui ho necessiten, i ajudar a destriar als qui estan en una cruïlla. La primera oració que fa diu “Ensenya’m a escoltar el silenci” i la darrera és “Mare de Déu, ensenya’m a estimar”.

Es veu que la Mare de Déu li fa cas, perquè mossèn Ramon en sap molt d’estimar, i com a bon cul inquiet el 1976 va fundar les populars Colònies del Casal de Sant Serni, per on ha passat mitja Andorra, i el 1982 la Casa de Colònies AINA, per on han passat milers de joves. Tot plegat l’ha fet molt popular i estimat pels andorrans.

Perquè el seu objectiu ha estat sempre traspassar els murs de la institució eclesiàstica per acostar-se a la gent, i fer-ho amb senzillesa, proximitat i carisma. Això li ha valgut l’estima dels andorrans, i que li hagin estat atorgades l’Encomana de l’Orde de Carlemany del Principat d’Andorra, l’Orde d’Isabel la Catòlica d’Espanya i que sigui Cavaller de l’Orde de les Palmes Acadèmiques de la República Francesa. I tot des de Canillo!

Fruit de la seva fal·lera per escriure és el llibre Carta d’un capellà jubilat als seus amics, en què recull la seva intensa tasca pastoral a Andorra, una carta en la qual manifesta que és un home feliç. Com escriu ell mateix, “és una carta d’agraïment de tu a tu, des de la sinceritat, a tota la gent que m’ha ajudat a caminar”. És ben bé al contrari, és ell qui ha ajudat a caminar molta gent, molts joves, moltes persones que anaven a les palpentes, molta gent que buscava acollida i consol.

El vaig conèixer fa poc, quan el vam visitar a AINA amb uns amics andorrans, i em va semblar un home bo, un treballador somrient i tenaç, un home dolç de pedra picada. Els camins del Senyor, i del bisbe, el van dur a Canillo, i a Canillo saben la sort que tenen de tenir-lo. Aquell escolà de Bellcaire que és custodi de Meritxell, far i guia dels andorrans. Perquè soc dels que pensen que no hem d’oblidar els mossens de poble que tan bé han fet històricament a les nostres comunitats. Al costat de les Semblances de bisbes, m’ha semblat necessari fer aquesta d’un mossèn.