Quan casa no és cap lloc

ATLANTA (T4)

Des de la seua estrena el 2016, el desenvolupament de la trama d’Atlanta a través de les seues quatre temporades ha suposat un veritable repte d’interpretació per a la seua audiència a cada capítol. El mateix creador i protagonista de la sèrie, Donald Glover, la va arribar a definir com “un Twin Peaks amb rapers”. I és que, efectivament, en aquesta comèdia es conjuguen l’humor, la metàfora, el surrealisme i la sàtira de forma tan impredictible com brillant.

En aquesta quarta i última temporada, els quatre protagonistes, Earn (Donald Glover), Alfred Paper Boi Miles (Brian Tyree Henry), Darius (Lakeith Stanfield) i Van (Zazie Beetz), tornen a Atlanta després de la seua gira per Europa, tornant a més als orígens de la sèrie per tancar el cercle. Un cercle que va començar a la mateixa Atlanta amb un jove Earn provant d’arreglar tots els errors que ha comès en la seua vida, i que després d’abandonar la Universitat de Princeton alterna la seua llar entre la casa dels seus pares i la de la seua nòvia, amb qui té una filla. Al costat del seu cosí, un raper anomenat Paper Boi i que està començant a obrir-se camí en la música, s’embarcaran en un viatge a la recerca de l’èxit i en què a més es confrontaran les seues respectives visions sobre qüestions com la indústria musical o la raça.

Si Atlanta és, en el seu conjunt, una odissea a la recerca de la felicitat i d’un lloc al qual anomenar llar, la quarta temporada és la conclusió per als protagonistes que cap lloc és casa quan el món t’obliga a estar a la defensiva de forma constant. I és, també, una voraç crítica al cinisme del mercat de l’entreteniment general, del qual qüestiona els valors tant dels directius com dels activistes professionals, etiquetant-los com a mers especuladors de moral flexible. Els que han seguit la sèrie potser han tingut la sensació que Atlanta és un petit món en el qual tot sembla estar connectat.

Fins i tot la direcció de Hiro Murai (Estación Once, Guava Island) al primer capítol de la quarta temporada suposa una reconnexió a l’essència original de la sèrie i dels seus protagonistes en termes de narració vital, que tornen a la seua ciutat natal tan desorientats que acaben perdent-s’hi. Perquè Atlanta no està escrita des de la perspectiva d’una brúixola moral alliçonadora, sinó des dels comentaris irònics de la realitat. Hi podrem empatitzar més o menys per motius socioculturals, però al final tots busquem el nostre lloc, o llar, al món.