Whitaker (re)conquista 'Harlem'

EL PADRINO DE HARLEM

Ambientada a començaments dels anys 60 i basada en fets reals, a més de ser la preqüela televisiva de la pel·lícula American Gangster (2007), El padrino de Harlem (2019) narra l’ascens del gàngster conegut com a Bumpy Johnson (Forest Whitaker), que després d’una absència de deu anys torna al barri novaiorquès que antany va estar sota el seu control i que ara es troba en un lamentable estat de pobresa i misèria. Per a alegria dels admiradors de Marlon Brando a El Padrino (1972), aquesta sèrie fa honor al seu títol –escollit a consciència– i la interpretació de Whitaker farà rememorar a l’espectador aquell impuls d’ira continguda sota una aparença plàcida tan característica de Vito Corleone. Tanmateix, en aquesta ocasió, els mafiosos italians són presentats més aviat com una colla de morts de gana sense escrúpols –tret d’honroses excepcions com són les interpretacions de Vincent D’Onofrio (Vincent Chin Gigante), Paul Sorvino (Frank Costello) i Chazz Palminteri (Joe Bonnano)–, i canviem radicalment d’escenari per submergir-nos de ple en la política negra de l’època, sent aquest un dels punts forts de la trama.

L’aparició de personatges com Malcolm X (Nigél Thatch, Jason Alan Carvell) i el congressista Adam Clayton Powell Jr. (Giancarlo Esposito) confronten de forma recurrent els dos enfocaments que es presenten davant de Bumpy per al canvi, situant l’idealisme enfront del pragmatisme, respectivament. Sent aquest debat un dels eixos principals en els quals gira la història, no hauria de sorprendre que s’afegeixin a l’escena altres figures històriques com un jove Cassius Clay (Deric Augustine) abraçant les tesis revolucionàries de Malcolm X.

I és que no ens trobem davant de la típica sèrie de bandes de mafiosos que es passen el dia disparant-se els uns contra els altres, sinó que també s’ha deixat un espai molt d’agrair per a la reflexió i la introspecció, escatxigat per l’humor macabre i les escenes en les quals prova d’endolcir-se una amarga realitat. La tercera temporada, estrenada el passat 9 de febrer, no només manté la qualitat de les dos antecessores, intercalant amb mestria el clàssic espectacle dels tirotejos i accidents del gènere de gàngsters amb la profunditat dels diàlegs, sinó que a més a més consolida la interpretació de Whitaker en un paper farcit de contradiccions i batalles internes que es dirigeix irremissiblement cap a un tràgic final.