“¡Quieto todo el mundo!”
Si hi ha un moment en la història que defineixi la –no tan modèlica ni pacífica– Transició espanyola, aquest és l’intent de cop d’estat perpetrat el 23-F. Si, d’altra banda, hi ha una sèrie que hagi aconseguit retratar i disseccionar aquells convulsos moments, és aquesta producció dirigida per Alberto Rodríguez (Apagón, Modelo 77) i Paco R. Baños (El hijo zurdo, La peste). Es nota el segell del primer: una escenografia sòbria però tensa, un ritme mesurat amb precisió suïssa i la utilització del fora de camp que eleva el funest moment a la categoria de thriller. Basada en la novel·la homònima de Javier Cercas –que Rodríguez va rebutjar portar a la petita pantalla al principi, però que la seua barreja de crònica, ficció i viatge emocional van acabar per convèncer-lo– i a través de tres capítols, la trama –narrada en veu en off per Raúl Arévalo (Tarde para la ira, Los amantes pasajeros)– arranca a l’hemicicle del Congrés, el 23 de febrer del 1981, i esclata amb la gairebé immediata irrupció pistola en mà d’Antonio Tejero al crit de “¡Quieto todo el mundo! ¡Al suelo!”. Només tres figures, com ja se sap, van ignorar l’ordre i van quedar-se dretes o assegudes: el president Adolfo Suárez (Álvaro Morte), el general Manuel Gutiérrez Mellado (Manolo Solo) i el líder comunista Santiago Carrillo (Eduard Fernández). A partir d’aquesta premissa, la cinta aprofundeix no només en la vida d’aquests personatges, sinó que també –al tercer episodi– dona veu als colpistes Antonio Tejero (David Lorente), Jaime Milans del Bosch (Óscar de la Fuente) i Alfonso Armada (Juanma Navas), regalant-nos una perspectiva històrica poc habitual –malgrat que peca d’institucionalista– a favor dels valors democràtics en un context de desinformació i revisionisme. Falten mirades femenines, reflectint el biaix real de l’època, i el guió ostenta certa fredor institucional, però tant la seua brillant recreació atmosfèrica com de vestuari –de Fernando García, amb més de 3.000 figurants–, així com la qualitat de les interpretacions, deixen poc espai per al debat sobre el seu valor audiovisual, molt per sobre de xous similars com 23-F: el día más difícil del Rey (2009), 23-F: Historia de una traición (2009) o el fals documental Operación Palace (2014) de Jordi Évole. Que la seua estrena coincidís amb el cinquantè aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, clar, no és tampoc una casualitat.
