Dracs, llibres i roses
Després de dos dies a Barcelona, la Júlia arriba en tren a Lleida. Cada dos per tres es desplaça a la capital Comtal per continuar amb el treball d’investigació que la duu a l’arxiu de la Corona d’Aragó. Un cop fora de l’estació de tren es dirigeix a la parada de taxi. Altres passatgers han agafat carrereta i ella s’ha quedat pal plantada esperant que arribi algun vehicle que la dugui, a casa seva, a Ciutat Jardí.
Mentre espera observa la Rambla i pensa: “Dimecres de la setmana vinent serà Sant Jordi. La festa que, una princesa serà sana i estàlvia, gràcies al cavaller que abatrà el drac que se la vol cruspir. Sens dubte és una de les festes més boniques de l’any. Aquesta Rambla s’omplirà de gom a gom d’una gernació amb les mans ocupades per llibres i roses.” Aleshores la Júlia sent una opressió al cor mentre els ulls se li aigualeixen. “Des de la primera vegada que vaig rebre una rosa i un llibre, als volts dels anys vuitanta, sempre més n’he tingut. Any rere any he dipositat els llibres que he rebut aquesta festivitat en una lleixa només per a ells. Però, enguany, ningú no em regalarà cap llibre ni cap rosa. Sant Jordi, per a mi, serà el mateix que un Nadal sobreeixit de cadires buides.”
Ja asseguda al taxi que la durà a casa, continua pensant: «Si tot plegat ho comentés amb les meves amigues, la Carme diria: “Noia, fes el mateix que diu la Miley Cyrus en la cançó Flowers: vaig recordar que em puc comprar flors...”, i aleshores jo respondria: “No és pas el mateix.” Llavors s’iniciaria una picabaralla dialèctica que no duria enlloc. No, millor no parlar-ne amb elles.»
En arribar a casa, obre portes i finestres. Li agrada que la seva llar faci l’olor de les flors de la glicina que se li emparra per les parets. Entre tant continua amb els seus raonaments: “Al meu jardí, el drac pastura a ple sobre la gespa, res no el destorba.” Una gota d’aigua salada li regalima ulls avall quan de sobte pren el determini de dirigir-se a la lleixa dels llibres especials. Tan bon punt els té davant, tanca els ulls, estira la mà i n’agafa un a l’atzar. Quan l’obre, apareix una rosa roja aixafada pel pes dels fulls que l’oprimeixen. La Júlia prem la flor mentre llegeix un aforisme de l’Antonio Porchia: “El amor, cuando cabe en una sola flor, es infinito.”
