Gats negres
Avui no aniré a prendre cafè amb les amigues. Ahir, quan vaig anar a llençar les bosses de les escombraries, vaig sentir uns miols que trencaven l’ànima. Els plors sortien d’una capsa de cartó que es trobava vora els contenidors. Quan m’hi vaig apropar, quatre ulls d’un verd intens em van demanar auxili. Pertanyien a dos gatets no pas més grans que el palmell de la meva mà. Me’ls vaig endur i vaig anar a comprar menjar que van devorar en un tres i no res.
No aniré amb les amigues perquè no podria amagar l’emoció que sento de tenir aquestes criatures que no deixo de mirar amb veritable delit. La Berta em recriminaria: “Guaiteu, la Roser sembla una beneita. No sé pas com a ningú li pot caure la bava amb un animal.” Aleshores em veuria obligada a dir-li que molta gent s’ha sentit atreta pels gats, per exemple escriptors. Des de J. Cortázar, passant per H. Hesse, Lord Byron, C. i E. Brontë, Hemingway, Sartre, E.A. Poe i, com no, C. Bukowski, que considerava els gats sanadors i deia que “com més en tinguis més anys viuràs”. Fins i tot C. Baudelaire els va dedicar un poema deliciós titulat Le Chat. I no només escriptors, també s’han sentit fascinats per aquestes criatures força pintors, com Warhol, P. Picasso, J.M. Basquiat, H. Matisse, G. Klimt...
La Rita m’interrompria: “Gats! No els suporto! I si són negres encara menys, que porten mala sort.” Aleshores força enfadada li diria que aquesta és una grandíssima ruqueria inventada per la Inquisició. I li explicaria que a l’antic Egipte, els gats eren els animals que rebien un tracte més especial perquè es van adonar que a mesura que creixia la població de felins disminuïen les malalties provocades pels rosegadors. Fer mal a un gat es considerava un crim comès contra la mateixa deessa Bastet, protectora de la llar, de l’amor i l’harmonia. A l’antiga Roma els associaven al caràcter de la deessa Artemisa, símbol de la caça i la independència. A Grècia se’ls respectava per la seva astúcia. Per als vikings simbolitzaven la protecció i la bona fortuna, ja que eliminaven les bestioles que atacaven les reserves de gra. I acabaria per dir-li que, “encara que només sigui per donar pel sac a la Inquisició, tinc una immensa alegria d’haver trobat aquests dos gatets que, per a més inri, són més negres que l’estalzí”.
