Calipàndria d’estiu
La Carme decideix que avui no anirà a prendre cafè amb les amigues. Fa massa calor per, ni tan sols, sortir al carrer. Es quedarà a casa amb l’única companyia del llibre que acaba de començar. No li cal res més. Tan sols literatura. Tota la resta a fer punyetes. A sobre, per acabar-ho d’adobar, fa tres dies que va anar al cine, sense endur-se cap jaqueta. Quan va sortir de la sala, ja duia a sobre una calipàndria de pronòstic. D’aleshores té una congestió nasal que li impedeix respirar.
Mentre fulleja el llibre que llegirà, pensa: “Constipar-se a l’estiu és una cosa dramàtica. A l’hivern, tot és més fàcil. Et refredes, et prens una aspirina, un vas de llet ben calenta amb mel, t’envoltes de vapor d’eucaliptus, te’n vas al llit sucada de Vicks VapoRub fins a les orelles i et col·loques sota dos mantes. Et passes la nit suant com una condemnada a mort i l’endemà t’aixeques nova i sense cap rastre de malaltia. Ara, amb aquesta calor, a veure qui és la guapa que es posa al llit amb dos flassades. Em passo el temps vora l’aire condicionat o el ventilador i així vaig retroalimentant un constipat que, de tan agraït com està, no se’n va ni a la de tres.”
La Carme continua amb els seus raonaments: «La Berta i la Júlia tampoc no aniran a la trobada setmanal amb les amigues. De fet, de la calapàndria que han agafat, ambdues s’han quedat sense veu. Volien ser les primeres a anar de rebaixes i es van passar tota una tarda entrant i sortint de botigues força refrigerades. Ben fresquetes, feien cap a un carrer que de tan calent semblava estar al punt d’ebullició. I així, passejant-se de la nevera al forn i del forn a la nevera, han acabat totes dues fetes un nyap.
Si la Berta, la Júlia i jo ens queixéssim de la calor, la Maite ràpidament ens reprendria: “Què voleu que us digui, jo prefereixo la calor. Amb el fred m’entelo com els caragols. A l’hivern no serveixo per a res. Els meus ossos es congelen i no em puc ni bellugar. Em trobo ben encarcarada. Em desplaço tan rígida que semblo un ninot del Playmobil.
La resta d’amigues no diria res. Tan sols l’Emi que, com sempre, posaria la cirereta al pastís, en dir: “Ja és ben cert que en aquesta vida tot es despatxa.”
No. Avui, no hi aniré pas, fa molta calor, estic constipada i ja conec el contingut de la conversa.»
