Cridaran les pedres
Les amigues han quedat altre cop a casa de la Berta, una amfitriona impagable. Para taula amb un gust exquisit, no hi manca res. Avui, fins i tot, hi ha acudit la Rebeca, que viu i treballa a Barcelona. Sempre que té un dia de lleure fa cap a la trobada amb les amigues. Ara és ella la que enceta la conversa: «M’ha trucat el director d’un diari per proposar-me publicar un article setmanal. He dit que m’ho pensaria. Però després de donar-li força voltes he respost que no. No ho faré pas. Haver de pensar, setmanalment, de què parlo, no em satisfà gens. Ja sé que, ara mateix, podria parlar de Putin, Trump, Netanyahu i uns quants altres. De fet, em quedaria ben satisfeta escrivint que la seva mare podia haver tingut un còlic nefrític en lloc de tenir-los a ells. També podria parlar dels casos de presumpta corrupció de membres propers al Govern i que fan bona aquella dita que diu que “qui remena oli els dits se’n suca”. I també, és clar, podria parlar del morro increïble dels integrants de partits polítics que des de l’oposició exigeixen una transparència i honradesa que ells no tenen, i practiquen fins a l’avorriment aquella altra vella dita que diu: “Consells venc, i per a mi no en tinc”.
També podria esmentar que el masclisme en totes les seves accepcions dura i perdura. És una xacra que no té fi. Alguns ho duen imprès a l’ADN. No en va, segons el Gènesi, la primera dona, Eva, va ser creada a partir de la costella d’un home, Adam. I, així anem, encara ara hi ha mascles que es pensen que les dones els devem la vida. Però també podria parlar de l’astúcia i la malevolència d’algunes dones. Només cal pensar en Dalila o Salomé i les seves argúcies.
També podria referir-me a la situació del català envers el castellà. Sempre recordo que un cop vaig sentir per la televisió una dona que deia: “No entiendo por qué algunos se empeñan en aprender lenguas que no son la española. Si la española no hace falta aprenderla, la sabemos desde que nacemos”. Cada cop que ho recordo penso que val més riure que plorar.
No. No vull parlar pas de coses com aquestes que m’estressen i em posen de mal humor. Prefereixo viure tranquil·la.»
L’Emi escolta força seriosa i acaba per sentenciar: «Doncs jo, rememorant una cita bíblica, et diria que “si tots callen, cridaran les pedres”.»
