Tardor

Les amigues es tornen a trobar. Aquest cop s’asseuen en una de les terrasses de la plaça Ricard Vinyes de Lleida. El temps ha començat a refrescar i l’escalfor del sol s’agraeix.

Quan ja estan totes assegudes i la comanda feta, arriba la Carme corrents, amb aire juvenil i somriure als llavis: “Noies, soc feliç! S’ha acabat l’estiu. Ja som a la tardor. Puc respirar. Les cames no em pesen. No em canso. Gràcies a Déu! L’aire és net i pur.”

La Maite la guaita amb cara de prunes agres. La ressegueix de dalt a baix com si contemplés un espècimen rar d’algun bitxo, tant nou, que encara no té ni nom. “Tu creus que el que dius té cap i peus? No hi ha res com l’estiu...” La Rita s’afegeix a la Maite per lloar els beneficis de l’època estival. No donen treva, que si la vitamina D, que si l’extraversió, que si el carrer, les trobades, la platja, els viatges... i per descomptat els dies llargs i les nits curtes.

La Carme no les deixa continuar: “Nits i dies que no serveixen absolutament per a res. Aquest any, en concret, em pensava que ja em trobava a les tres pedretes, que la mort, disfressada de calor, amb la falç a la mà, m’esperava a cada cantonada per esberlar-me de dalt a baix. A cops he sentit que podia desfer-me com un glaçó i altres que, d’un moment a l’altre, m’evaporaria a través de la suor. M’he passat l’estiu caminant com un ànec marejat i el cervell empresonat entre dos totxanes. No podia ni caminar, ni pensar. Qualsevol moviment, qualsevol presa de decisió em requeria un esforç titànic tal, que riu-te de la força que va haver d’emprar Hèrcules aixecant les columnes de l’estret de Gibraltar per separar Europa d’Àfrica.” La Maite, sense deixar la superlativa cara de fàstic, li pregunta: “No penses canviar mai? Sempre seràs tan exagerada?”

La Berta s’adhereix a la Carme. «No hi ha res més bonic que un dia de tardor. Les multicolors fulles cauen dels arbres bressolades pel vent, per ballar amb el so del seu xiuxiueig. Sabíeu que per a W. C. Bryant la tardor “...és el darrer i més bell somriure de l’any”? I que per a M. Torres, “Els cels més purs... són els que fan els capaltards de l’autumne”? Jo, sempre viuria en aquesta estació, fent meves les paraules de G. Elliot: “Deliciosa tardor... si fos un ocell volaria sobre la terra buscant tardors successives.”»