Calces i calçotets
A la cafeteria hi ha un bon xivarri. Cada cop fa més fred. A la terrassa només s’hi asseuen els més agosarats. L’escalfor de l’interior del local és agradable, però el soroll és, si més no, empipador. El grup d’amigues que es troben setmanalment no es pot pas queixar pels elevats decibels, ja que elles hi contribueixen en gran manera.
Les converses són variades, fins que la Dolors explica que ha llegit que hi ha dues noies a Barcelona que viuen atemorides des de fa mesos. Es veu que es van adonar que els feien falta calces de l’estenedor del balcó. Viuen en un primer pis. Van posar una càmera i van poder comprovar com un noi, de matinada les hi prenia. Una nit el van esperar. Mentre estava robant, van trucar a la policia i el van detenir. Poc després el van alliberar. Estan desesperades.
La Berta pren la paraula per explicar que en el blog d’un noi que parla de les seves experiències al Japó, deia que allí aquest fet ni tan sols és notícia perquè és força habitual. Explica que a un de tants lladregots li van trobar a casa seva més de tres mil calces i que com a descàrrec va assegurar que “sempre li havia interessat la roba interior femenina”.
La Carme sempre ha de dir la seva: “Quan vaig llegir el cas d’aquestes noies de Barcelona em vaig voler informar i vaig trobar que d’aquesta mena d’individus n’hi havia arreu. Els titulars dels mitjans de comunicació eren força explícits: “Detenen a Logronyo un lladre de calces i sostenidors.” “Condemnat el lladre de calces de Conil de la Frontera.” A Palma “Condemnat un ancià per colar-se a casa de les seves veïnes per olorar les seves calces”. “Un lladre de Calces turmenta les veïnes de Fuenlabrada”. Fins i tot al Segrià, fa dos anys, van enxampar un lladre de llenceria.
El lladre de calces més famós, però, és sens dubte Boy Jones, que el 1838 va ser detingut per haver entrat a Buckingham Palace per robar entre altres coses les calces de la reina Victòria. No va anar a presó, però sí que va fer cap a un correccional. Quan va sortir, ho va tornar a fer diverses vegades. Finalment el van reclutar per la marina i va acabar els seus dies a Austràlia.”
L’Emi, pensativa i sense badar boca en tota la conversa, pregunta sense que cap de les amigues tingui la resposta: “Per què no hi ha dones que robin calçotets?”.
