La carta

No hi ha tertúlia d’amigues. Estan de viatge. Han escollit Itàlia per passar-hi uns dies. Elles han marxat i jo no em trec del cap la carta que ha arribat a mans de la Roser i que, alhora, ens ha traslladat a la resta. Aquest escrit m’ha fet replantejar si la nostra zona de confort és tan segura i garantida com ens pensem.

La missiva que em lleva la son és aquesta: “Tinc cinquanta-set anys. Des dels divuit vaig treballar en la mateixa ferreteria de la ciutat. És cert que mai vaig tenir grans ingressos, però ja m’estava bé. Amb el meu sou i el de la meva dona vam viure sense luxes, però sense privacions. Fins i tot ens podíem permetre, anualment, fer un viatge de pocs dies.

»Fa cinc anys tot es va començar a capgirar. Em vaig divorciar. Sort que no vaig tenir fills. I no hi va haver cap pensió de manutenció pel mig. Així i tot, pagar lloguer, telèfon, llum, etc. em va anar asfixiant. Arribava a fi de mes, més just que un pany de cop. Fins que un mal dia, les desgràcies no arriben mai soles, el senyor Miquel, propietari de la ferreteria, va abaixar la persiana per jubilació i ja no la va tornar a aixecar. D’entrada vaig fer cap a l’atur i després al salari mínim vital.

»Em van desnonar del pis. I, des de llavors, malvisc. Intento dormir durant el dia, al carrer, en llocs amb molta llum i força gent. A la nit, me’n vaig sota un pont per aixoplugar-me de la pluja, el fred i el vent que em colpeja els ossos. Acluco els ulls, però em mantinc despert. No vull que em passi el mateix que a la senyora que li van buidar a sobre una llauna de gasolina i li van calar foc. També fujo de la jovenalla que per fer una gracieta a TikTok van encendre els cabells d’un company per filmar-ho i pujar-ho a les xarxes.

»Malviure al carrer és estar exposat a passar fam, a les inclemències del temps i a les pallisses d’aquells que temen els pobres pel sol fet de ser pobres. Com si la pobresa fos una malaltia que s’encomana igual que la grip o la tos ferina. I si amb això no n’hi hagués prou, sempre trobes que hi ha algú que té menys que tu, i et roba el matalàs, la manta o fins i tot el cartó amb què t’embolcalles.

»A la meva edat, amb l’única experiència de dependent i domiciliat sota un pont, qui em llogarà? Com se surt de la misèria? Caure és molt fàcil. Aixecar-se, com es fa?”