Tempus fugit
Tu no hi ets.
La Pilar surt al carrer amb el carret de la compra a la mà. El Manel li somriu des del darrere dels vidres de la finestra. Encara no ha caminat una desena de passes que la dona es troba amb l’Àngels, una veïna, xerren i riuen durant uns minuts i després ambdues se’n van per camins diferents.
La parada de l’autobús és plena de gent que deixa el poble per fer cap a la ciutat. Les terrasses de les cafeteries es troben ocupades per taules a vessar d’un veïnat que esmorza, pren cafès i xerra animadament.
Les botigues de roba, la ferreteria i els supermercats han aixecat les reixes per deixar pas als clients. Les pastisseries, com cada dia, desprenen olor de pa acabat de treure del forn.
Uns nens amb motxilles a l’esquena es persegueixen, s’empenyen i corren per la vorera. El pare els renya, no sap com captenir unes criatures plenes d’energia, vitalitat i alegria.
Tu ja no hi seràs mai més.
És un càlid dia de primavera. El sol llueix i els seus rajos expandeixen escalfor a la terra. Però dos mots, tan sols dos mots han capgirat el meu món: “Ha mort.” Aquestes paraules han tapat el sol amb una mantellina negra i els seus rajos s’han glaçat. El gebre m’ha mellat ossos i carn. M’he tornat gel.
Coneixia el significat de la paraula mort quan aquesta feia cap a una altra llar. Però avui, quan ha vingut a la meva, no l’entenc. Què vol dir que has mort? Que no et tornaré a veure? Que no em tornaràs a mirar? Que no m’acaronaràs mai més i jo no t’amanyagaré? Com és possible que si tu no hi ets, hom continuï passejant, parlant i rient?
Només em consola el tempus fugit que van propagar els romans. Aquesta fugacitat del temps em reconforta, perquè sé que arribarà una altra primavera en què el sol brillarà i els seus rajos escalfaran la terra. Que la Pilar, la Ramona o la Desiré sortiran al carrer amb el carret de la compra i que el Manel, el Ricard o el Marc somriuran des del darrere dels vidres.
Esperaran a la parada de l’autobús aquells que vulguin anar a la ciutat. Les terrasses de les cafeteries s’ompliran. Les botigues aixecaran les reixes. Les fleques expandiran olor de pa i pastissos. Nens entremaliats amb carteres a l’espatlla correran i riuran i el seu pare els renyarà.
Sí, arribarà una altra primavera, igual a aquesta, en la qual jo ja no hi seré.