Les flors al maig
La Berta està molt contenta, ha convidat les amigues a berenar a casa seva. El jardí és un veritable bé de Déu. Les magnòlies han començat a florir. A sota d’una d’elles ha parat taula amb un gust exquisit. Sobre les estovalles blanques amb brodats Richelieu, ha escampat petits gerros de cristall amb rams de flors de tota mena. Manats de Muguet blanc acompanyen gerberes, peònies, cales i tulipes multicolors. Adornen el jardí hortènsies rosades, i els gessamins escampen la seva olor dolcenca com si es tractés d’un perfum.
“Mare meva! Us faig saber que quan vingueu a casa meva us pararé taula amb estovalles de paper i menjareu en plats, vasos i coberts de plàstic.” [Pràctica com ella sola, en veure aquest parament, la Roser arrufa el nas mentre la Berta, amb un somriure de banda a banda, explica que, si avui s’ha lluït més que mai, és perquè la primavera i, en concret, el mes de maig, sempre la il·lusionen; que la proliferació de plantes, la coloració de les flors i la bonança climàtica l’omplen d’alegria.]
“Doncs jo sempre he pensat que, si m’hagués de suïcidar, seria precisament durant la primavera. Els primers rajos calents del sol se’m posen just on acaba el nas i comença el front. D’allí se m’escampa una bona malura cap al cap i la vista. Tinc el cervell a punt de rebentar i no puc obrir els ulls. Semblo xinesa. A més, no em trec de sobre la fatiga.” [La Júlia està d’acord amb la Carme i argumenta que a ella tampoc no li agrada gens aquesta estació perquè és quan l’al·lèrgia li fa veritables estralls. Els ulls li piquen, el nas no li para de rajar i tot plegat li és força anguniós.]
Les amigues aixequen la veu a favor o en contra de la primavera en general i del mes de maig en particular. El guirigall és notable. L’Emi, per aturar el galliner, comenta que alguna cosa deu tenir d’especial aquest mes quan l’Enric Granados va compondre La cançó de maig; Dyango cantava Les flors de maig i, entre d’altres, Charles Aznavour ens delectava amb J’aime Paris au mois de mai. Sense oblidar els versos que li han dedicat poetes de totes les contrades i èpoques.
La Carme, amb cara de prunes agres, no dona el braç a tòrcer: “Jo, pel maig, sempre recordo i m’adhereixo a les paraules d’un amic que, quan anaven mal dades, deia: «Nos ha jodido mayo con sus flores.»”
