SEGRE

Creat:

Actualitzat:

“Aquesta calor em matarà.” És el bon dia que etziba la Carme a la resta d’amigues, tan bon punt es troben. La Roser no hi està gens d’acord i els diu que no estan mai contentes i que, d’aquí a res, es queixaran del fred. La Maite afegeix que per descomptat remugarà tot el que podrà i una mica més, per si de cas, del període hivernal. Aquest temps que l’entela talment fos un caragol.

La Carme no se’n pot estar i els pregunta si no s’adonen que la calor a més d’estovar-los el cervell també els estova la carn. Segons ella la pell es torna més flàccida. I acaba assegurant que a l’estiu ens tornem una mena de mousse.

La Berta encara riu quan pren la paraula per asseverar que no és pas la calor allò que ens amolla la carn. Que són els anys els que, sense pietat, ho despengen tot. Que les ales de muricec no apareixen pas per culpa del sol sinó per la quantitat gaudida de voltes al sol. Segons ella no ens hauríem de fer mai vells, si no fos perquè la perspectiva de no fer-nos-en encara és pitjor. Arribades a aquest punt totes volen dir la seva. La tertúlia es torna un guirigall majúscul.

Hi ha la que es queixa de com se li han engrossit els genolls. La que ha perdut aquella cintura gràcil de la joventut i, ara, el seu cos sembla un silló. La que es dol de les varius que l’obliguen a dur les cames tapades. La que pateix perquè el pit li arriba a la cintura i la que sofreix perquè el poc que tenia s’ha convertit en pelleringa.

La Roser pren la paraula per explicar que ella quan es mira al mirall no es veu pas tan malament. La carn és al seu lloc. Té la pell terça. Tot continua igual que sempre. Ara bé, hi ha un petit detall que ho capgira tot: les ulleres. Quan se les posa, de sobte, a la pell li apareixen taques i pigues. Li creix la papada. Li surten bosses a uns ulls que, a més, s’han despenjat. Les parpelles se’ls volen menjar. Si continua així acabarà per veure-hi a través d’una ratlla. I no parlem de les arrugues. Verge santa del Roser! Unes escletxes que hi pots amagar un dit! Diu que sembla que a la cara hi duu les muntanyes de Montserrat.

L’Emi no deixa de riure en sentenciar: «Ara sí que veig clar que la culpa no és pas dels anys, sinó de les ulleres! Quanta raó té la saviesa popular quan diu que, “d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.”»

tracking