Quan el cel s’ennegreix
La Mercè fa cap a la trobada setmanal de les amigues amb els ulls embotornats. Traspua una tristesa que trenca l’ànima. Fins a la seva aparició, les converses han estat força disteses. En veure-la, la Carme comenta:
–Noia, sembla que s’hagi ensorrat el món i t’hagi caigut a sobre tota la runa.
La Júlia, en adonar-se de l’estat d’ànim de la Mercè, més empàtica que la Carme, li pregunta:
–T’ha passat alguna cosa? Et trobes bé?
–No, no em trobo bé. M’he assabentat de la mort del fill d’una companya de feina. I, no fa pas tant que, també, va traspassar el fill d’un altre company. Cada vegada que em donen una notícia d’aquestes, alguna cosa em remou de dalt a baix. La seva tristesa és tan immensa que m’esquitxa i no me la puc treure de sobre. Les seves llàgrimes criden les meves i els ulls se’m tornen fonts.
La Roser intenta trencar l’abatiment en què cauen totes plegades i els explica que, cada cop que passa per un dol, recorda un poema escrit per David Harkins arran d’una separació: “Pots plorar perquè se n’ha anat, o pots / somriure perquè ha viscut. / Pots tancar els ulls / i resar perquè torni o els pots obrir i veure tot el que ha / deixat; / el teu cor pot estar buit / perquè no el pots veure, / o pot estar ple de l’amor / que vau compartir. / Pots plorar, tancar la teva ment, sentir el / buit i donar l’esquena, / o pots fer el que a ella li agradaria: / somriure, obrir els ulls, estimar i seguir.”
Quan la Roser acaba de recitar-lo, cadascuna de les altres amigues explica de quina manera s’enfronta a la desaparició d’algú estimat. La darrera en parlar és la Berta. Diu que amaina el dolor d’una pèrdua fent seves les paraules d’un poema de Mario Benedetti: “Cuando éramos niños / los viejos tenían como treinta / un charco era un océano / la muerte lisa y llana / no existía / luego cuando muchachos / los viejos eran gente de cuarenta / un estanque era un océano / la muerte solamente / una palabra / ya cuando nos casamos / los ancianos estaban en cincuenta / un lago era un océano / la muerte era la muerte / de los otros / ahora veteranos / ya le dimos alcance a la verdad / el océano es por fin el océano / però la muerte empieza a ser / la nuestra.”
I acaba dient que saber que s’ha de morir li alleuja el patiment per la mort dels altres.
