Murals lapidaris per a la pera de Lleida

La segona quinzena de juliol amb llimonera – ercolini i el mes d’agost amb Blanquilla, William’s i Conferència omplen el calendari de recol·lecció de la pera de Lleida incloent la D.O. i la Standard. La producció de pera a Europa l’encapçala Itàlia amb unes 600.000 tones envers les més d’un milió l’any 2000, seguida de Bèlgica i Holanda amb 400.000 tones cada una, Espanya amb 300.000 l’any 2020, la meitat del 1990 i com a cinquè productor, Portugal, amb 140.000 tones pràcticament amb una sola varietat, Rocha, que ha anat incrementant-se constantment des de l’any 1990. França a la baixa amb 130.000 tones vers les 250.000 de l’any 2000.

En general, la baixada de superfície cultivada es deu a diferents motius: foc bacterià; altres alternatives més rendibles i productives són el cas de la implantació de fruita de pinyol a Espanya i Itàlia, incidència de plagues de difícil control, Psila. La prohibició de determinats reguladors i productes postcollita per evitar escaldats i bona conservació. Per altra banda, la qualitat organolèptica i aromàtica de la pera s’ha vist condicionada per la recol·lecció avançada enfront de la maduració fisiològica per aconseguir una llarga conservació, cosa que ha penalitzat el consum.

Per acabar-ho de desgavellar, els grans lineals han limitat les seves compres amb varietats de poc destriatge, com és el cas de la Conferència envers les molt sensibles a macadures i maduració ràpida com Blanquilla, William’s, Comie, Abate, etc.. Lleida i el Baix Cinca han perdut un protagonisme que passava fronteres, amb una producció que va ser la punta de llança, els anys 1955-70, amb exportacions i que va donar a conèixer la nostra fructicultura tant a Europa com a Israel i Sud-amèrica.

La llimonera s’avançava a la Guyot francesa i competia amb la Pakam’s de l’hemisferi Sud als mercats alemanys, suïssos i anglesos. Al Segrià: la Granja, Seròs, Massalcoreig, Torres i inclús l’Horta de Lleida competien per ser els primers exportadors amb la discussió de calibre, 65 o 60, aquí s’afegien les produccions de Fraga i Torrent. Exportadors com Segura, Colomé, UTECO... omplien vagons Transfesa i camions junt amb exportadors valencians, Vital España o Pascual Hermanos a l’estació de tren supervisats per SOIBRE.

A la llimonera, amb anys de gelades a França i Itàlia, s’hi afegia la William’s direcció Brasil i inclús poma Golden durant la 2a quinzena d’agost cap al mercat anglès. La Blanquilla tenia tres clients ocasionals: Grècia, Israel i el sud d’Itàlia per similitud en varietats autòctones. Actualment l’exportació de pera és inexistent i ens hem canviat a ser importadors de Conferència, Rocha portuguesa i Ercolini de l’hemisferi Sud.

Lo més significatiu i en especial per al sector productor Lleidatà, a més de la pèrdua de superfície, producció i presència als mercats, ha estat la pèrdua de varietat que molts fructicultors de menys de 50 anys ja no han conegut, i quan s’esmena el ventall varietal que es cultivava i comercialitzava els anys 50, 60, 70 i ratllant els 80, obren ulls i orelles pensant-se que parlem d’un altre país fructícola.

És una sort haver viscut i haver estat testimoni actiu dels principis de la fructicultura lleidatana per haver gaudit d’un pare que va ser un dels pioners en el cultiu de préssec, pera i poma. Amb préssec cultivava tres varietats: Benvingut, Sant Llorenç i Torres o Sudanell. De poma: Jonathan, Starking , Golden, Verda donzella i Bellesa. Amb pera: Castells, Magallon, Canyella, Llimonera, William’s, Barlet, Bona Lluisa, Flor d’Hivern..

Collíem pera des de primers de juny fins a mitjan octubre. Però al mercat de Lleida i centrals arribaven moltes altres varietats: Ercolini, Precoç Moratini, Santa Maria, General Leclerc, Tendrals de València i Segorbe, Don Guindo, Mala cara o de Roma, Passa Crassana, Doyen de Comie o de Puigcerdà.

Resumint, aproximadament unes 20 varietats que abastien de fruita fresca al punt de maduració i una variabilitat de gustos i aromes de juny a desembre sense necessitat de tractaments i llargues conservacions al fred.

Per omplir necessitats de pera fins a l’any següent quedava la Blanquilla, Bona Lluïsa, de Roma, Passa Crassana, Doyen i Flor d’hivern.

A hores d’ara, aquesta diversitat de formes, colors, gustos i aromes l’hem perduda. La més consumida, la Conferència, que a més de la que produïm a Lleida, pot ser de la Rioja (més d’un ha fet viatge d’anada i tornada), de Bèlgica i Holanda. La llimonera estarà present als lineals 3 mesos, Ercolini dos mesos més, William’s serà inexistent i Blanquilla que s’ha collit verda o està conservada pel sistema Smart Fresh que la fa tan sosa i verda com el dia que es va collir.

Parlant de Blanquilla, i com a curiositat pel ciutadà en general, i també per als que encara en són productors: el preu a què s’ha pagat el mes de juny 2021 del qual es va collir l’agost de 2020 ha estat d’entre 0,28 a 0,40 €/kg. Als anys 80 es pagava la Blanquilla a 60 pessetes /kg. Un litre de gasoil A valia 28,7 pessetes: amb un quilo de pera podíem pagar 2 litres de gasoil A. Avui només en servirien 200 cc, o com a molt, un quart de litre.

Mal present, difícil avenir. Hem perdut superfície de conreu, producció, presència als mercats, diversitat, el gaudir de fruits de proximitat i de temporada; i el productor, a més a més, sostenibilitat i protagonisme.