Cap infant pot esperar

A les portes de Nadal, quan la ciutat s’engalana i les cases s’omplen d’arbres, de llums, de troncs, de Reixos i de pessebres –més encara enguany, que Lleida es prepara per acollir la Biennal del Pessebre de Catalunya–, tornem a mirar de prop un dels símbols més universals de la infància: un nadó acabat de néixer en un entorn fràgil, protegit només per l’escalf d’una família que busca refugi.

Si avui actualitzéssim aquella escena –més enllà de creences i tradicions–, probablement hi veuríem una família arribada després d’un viatge incert, fugint de la guerra o de la pobresa, amb un infant als braços i el futur penjant d’un fil. És una imatge que ens interpel·la: mentre col·loquem els ornaments nadalencs gairebé de manera automàtica, convé recordar que tots –absolutament tots– els infants mereixen oportunitats i que cap d’ells hauria de començar la vida amb les cartes marcades.

Lleida fa més d’una dècada que estudia amb rigor la realitat dels infants i adolescents. La bona feina de l’Observatori de la Infància i l’Adolescència ens ha permès saber com viuen, què necessiten i què reclamen. Fa poques setmanes s’ha presentat el 7è informe, corresponent al període 2021-2023, que consolida aquesta trajectòria i que neix amb un objectiu clar: que el que s’hi observa es transformi en polítiques públiques útils. Coneixem el diagnòstic, tenim les dades i tenim, sobretot, la veu dels infants. Quan llegim els informes dels darrers anys, el missatge és contundent. Ens diuen que cal afrontar el malestar emocional i la salut mental amb decisió; que cal reforçar el suport a les famílies; que cal reduir la vulnerabilitat i la pobresa; que cal acompanyar millor els joves migrats que arriben sols, i que cal garantir una participació real dels infants i adolescents en les decisions que els afecten. No és nou ni és una intuïció: és el que fa anys que repeteixen els mateixos infants i els professionals que hi treballen. Els informes del període 2017-2021 ja advertien que molts d’aquests reptes eren urgents. L’últim informe reforça aquesta mirada transversal i recorda que infants i adolescents són subjectes de dret i protagonistes en la construcció de la ciutat. Per tant, el problema no és el diagnòstic. El problema és que massa sovint l’Ajuntament no converteix aquest coneixement en accions prioritàries, amb recursos i calendari. Demanem als infants que parlin, però si no incorporem el que ens diuen, els transmetem que la seva veu no pesa. I això és incoherent amb la voluntat de construir una ciutat més justa i cohesionada.

Ara som davant el nou Pla Local d’Infància i Adolescència 2026-2030 (PLIA), una oportunitat que no podem deixar escapar. O aquest pla fa dels informes de l’Observatori el seu eix vertebrador, o seguirem acumulant documents tan ben escrits com poc transformadors. La ciutat no necessita més carpetes: necessita acció.

Per això, des del grup municipal d’ERC vam plantejar en el darrer Ple tres compromisos essencials. Primer, incorporar al nou PLIA les recomanacions dels informes i traduir-les en mesures concretes, calendaritzades i dotades de recursos en educació, salut, lleure, participació, serveis socials i espai urbà. Segon, establir un espai estable de treball i seguiment entre el govern, l’Observatori i el Plenari de la Infància i l’Adolescència per avaluar anualment els avenços i retre comptes. I tercer, garantir un retorn clar als infants i adolescents que han participat en la diagnosi: explicar-los què s’ha incorporat, com i quan. És una qüestió de respecte democràtic i de qualitat institucional.

La política d’infància no és ornamental ni accessòria. És política estructural, perquè del que fem avui dependrà la igualtat d’oportunitats de tota una generació. Una generació que massa sovint veu i viu el futur amb angoixa i tem que serà pitjor que el seu present. En temps de pessebres i llums, recordem que l’essencial és invisible als ulls, però ben present en les vides dels infants de Lleida. I que el nostre deure és conrear l’esperança del present i del seu futur.