Campaments il·legals

A mitjans d’octubre ja advertíem –amb dades, imatges i testimonis– de la presència de campaments il·legals a l’Avinguda Tarradellas, al barri de Cappont, a tocar dels Camps Elisis.

No era un fenomen puntual ni improvisat: parlàvem d’assentaments consolidats, que feia mesos que s’hi mantenien sense cap actuació decidida per part del govern de la Paeria. En aquell moment vam reclamar la intervenció coordinada de Serveis Socials i la Guàrdia Urbana per buscar una solució humana, segura i ordenada. No demanàvem res extraordinari; simplement exigíem que el govern fes la seva feina.

Un mes després, davant la total inacció del govern socialista, ens vam veure obligats a tornar a denunciar la situació, aquesta vegada a través d’un vídeo i d’un article a la premsa. I dèiem, sense exageracions ni dramatismes:

“Així està la zona de l’Avinguda Tarradellas, al costat dels Camps Elisis. Tendes de campanya convertides en campaments, xaboles i barraques improvisades, fogueres de nit i de dia, cuines casolanes, construccions ocupades, activitats sospitoses i escombraries de tot tipus escampades per arreu. Això, sumat a la xatarra acumulada i als mercats ambulants amb venda il·legal de productes, està degradant completament l’espai.”

Això ho dèiem fa setmanes. Doncs bé: avui, tot segueix igual. Cap actuació real, cap canvi, cap proposta, cap gest. El mateix desordre, la mateixa inseguretat, la mateixa degradació. I, sobretot, el mateix silenci del govern.

Les preguntes que fèiem aleshores, avui tenen encara més sentit: serà aquesta la imatge de la zona quan s’hi faci la nova Fira? On és el famós pla d’inclusió socialista? On és l’“ascensor social” del qual tant presumeixen?

A Lleida tenim massa experiència en plans que s’anuncien, que s’encapsen en un PowerPoint, que es presenten en roda de premsa i que mai es despleguen sobre el terreny. I la realitat –la de veritat, la que trepitgen els veïns, la que veuen els comerciants, la que perceben els visitants– no entén de titulars ni de discursos. La realitat parla per si sola. I avui, la realitat de l’Avinguda Tarradellas és una imatge inequívoca de deixadesa i desgovern.

No estem davant d’un problema sobrevingut. No és fruit d’una crisi puntual. No és conseqüència d’una situació social inesperada. Són mesos i mesos de permissivitat i d’inacció. És una manera de governar: esperar que el temps resolgui el que el govern no vol afrontar. Però el temps, en aquests casos, només empitjora les coses. Qui n’acaba pagant les conseqüències? Els veïns, que conviuen amb la por i la brutícia. Els comerciants, que veuen minvar la seva activitat. I la ciutat en el seu conjunt, que perd atractiu, confiança i capacitat d’atraure noves inversions.

Els que defensem una Lleida ordenada, digna i segura hem estat molt clars: la solució passa pel seny, la dignitat, l’ordre i la identitat. No és cap eslògan; és un full de ruta.

Seny, per actuar amb criteri i sensibilitat, sense criminalitzar ningú però tampoc sense mirar cap a una altra banda.

Dignitat, perquè no podem permetre que hi hagi persones vivint en condicions indignes a l’espai públic. Ordre, perquè la convivència requereix normes clares i compliment de la legalitat. Identitat, perquè volem una Lleida que s’estimi, que es respecti i que projecti la millor imatge de si mateixa.

És molt fàcil parlar d’inclusió quan només és una paraula repetida en un discurs. És molt fàcil parlar de “polítiques transformadores” quan no es volen assumir responsabilitats reals. És molt fàcil parlar d’un “ascensor social” quan a fora, als nostres carrers, veiem persones vivint en barraques, menjant entre runes, fent foc a uns metres de la carretera. Cap ascensor social funciona si els seus pilars són la deixadesa i la permissivitat.

Lleida no es mereix això. Els veïns de Cappont, tampoc. I els que vivim i estimem aquesta ciutat no ens resignarem. El que passa a l’Avinguda Tarradellas no és un detall menor. És un símbol. És la prova visible d’un model de govern que esgota la paciència dels lleidatans i deteriora la imatge de la ciutat. I per això continuarem insistint: Lleida necessita ordre. Lleida necessita dignitat. Lleida necessita govern.