Els albergs no són la solució

El conflicte generat al voltant de la proposta d’ubicar un alberg a l’antiga escola de Balàfia, i també a les Josefines, ha reobert un debat que a Lleida no és nou. Ja va passar amb la proposta d’un alberg a Pardinyes. Quan les mateixes discussions es repeteixen, queda clar que alguna cosa no funciona: falla la comunicació, no agrada la ubicació i, sobretot, cal preguntar-se si el model que es proposa és l’adequat.

El sensellarisme és la situació de persones que no tenen un habitatge digne i estable. Persones amb drets, amb històries i trajectòries vitals molt dures, sovint marcades per problemes de salut mental, addiccions o ruptures personals, que dormen al carrer o viuen en una precarietat extrema. Davant d’aquesta realitat, les administracions tenim l’obligació d’actuar i de donar resposta. Però actuar no vol dir repetir solucions que, amb el temps, s’han demostrat insuficients o contraproduents.

Des del grup de Junts per Catalunya no compartim la proposta de crear més albergs, ni a Balàfia ni a les Josefines. I no ho fem per manca de sensibilitat, sinó per dos motius molt clars. En primer lloc, perquè no hi ha hagut el consens necessari amb els veïns i veïnes dels barris, que mereixen ser escoltats i formar part de la solució. I en segon lloc, perquè defensem un model diferent, més eficaç i més respectuós tant amb les persones com amb la convivència.

Apostem pel Marc d’acció per a l’abordatge del sensellarisme, que vaig impulsar com a consellera, un model que posa l’habitatge i l’acompanyament social al centre. L’objectiu no és acumular persones en un recurs assistencial, sinó ajudar-les a sortir d’aquesta situació, evitar que hi quedin atrapades durant anys i garantir una convivència ordenada als barris.

Els albergs poden ser necessaris com a resposta puntual d’emergència, especialment en moments concrets. Però no poden convertir-se en la solució principal. Quan una persona hi passa mesos o anys, el problema no es resol: s’enquista. A Lleida ja disposem de recursos d’urgència, com la residència Jericó, amb 94 places, i d’un teixit d’entitats socials que fa anys que treballen amb les persones sense llar, com Càritas Diocesana, Arrels Sant Ignasi o Sant Joan de Déu. El repte no és ampliar indefinidament aquests dispositius, sinó garantir que siguin temporals i que serveixin realment de pont cap a una sortida estable.

La solució que defensem es basa en habitatge amb suport i corresponsabilitat progressiva. Al començament, quan una persona no té ingressos, no se li demana cap aportació. A mesura que recupera estabilitat, contribueix d’acord amb el que realment pot assumir. No es tracta de fer negoci ni d’imposar càrregues impossibles, sinó d’acompanyar les persones perquè recuperin autonomia, responsabilitat i una vida el més normalitzada possible. No és assistencialisme: és un camí realista per tornar a començar.

Aquest debat també ha posat en evidència una incoherència greu. Hi ha formacions polítiques que atien el malestar amb vídeos de persones dormint al carrer, que critiquen qualsevol alternativa i que no proposen cap solució viable. Convertir el patiment humà en propaganda és càlcul electoral, no compromís social. I encara és més greu quan ve de qui es proclama defensor de valors cristians, de qui va a missa, s’agenolla per combregar o aixeca les mans al resar el parenostre. On és la caritat cristiana, on és el respecte per la dignitat humana? Utilitzar la pobresa per generar odi no ajuda ni les persones, ni els barris, ni la ciutat; només empitjora el problema.

Les polítiques socials no es poden fer des de la por ni des del soroll. S’han de fer amb dades, planificació i propostes serioses. En el debat pressupostari ja vam defensar alternatives concretes: ubicar al Hub Cívic de Balàfia els serveis socials municipals, amb garanties de qualitat i discreció, i impulsar un programa municipal d’habitatge amb suport, amb pisos dispersos i acompanyament intensiu per a persones sense llar o en situació de gran vulnerabilitat.

El sensellarisme no se soluciona amb més albergs. Se soluciona amb habitatge, acompanyament, rigor i respecte. Respecte per les persones i respecte pels barris. Canviar el model no és renunciar a ajudar. És l’única manera d’ajudar de veritat.