Terres de Lleida, som Rodalies?

Fa anys que al país parlem de la crisi de Rodalies: retards, avaries, falta d’inversió, manca d’informació i una sensació permanent d’inseguretat i improvisació. Tanmateix, des de Ponent, la preocupació és una altra: quan s’espatlla allò que és central, on som la gent de la plana, el Pirineu i l’Aran? Perquè sembla que no apareguem ni al mapa. Ni tan sols som Rodalies.

Aquests dies de “crisi de Rodalies” n’hem patit molt menys que a les comarques de Barcelona, Girona o Tarragona, simplement perquè el servei de transport públic que tenim gairebé ni existeix. Sona paradoxal, però és cruelment exacte. No és que tinguem un servei millor; és que sovint no tenim un servei suficient. El resultat és que la crisi ferroviària a Lleida no és una onada puntual: és un estat de les coses. Una crisi constant.

Quan el debat públic es concentra en els corredors metropolitans, nosaltres quedem fora de l’enfocament i, per tant, fora de la solució. Bàsicament, perquè no ens compten com a problema. I això no pot ser. Perquè nosaltres no volem ni podem ser Rodalies. Però exigim un transport públic de qualitat, perquè visquem on visquem tenim els mateixos drets —com tenim els mateixos deures— que la resta de la ciutadania. Guissona és un exemple que retrata el problema amb tota la contundència: no tenim cap transport públic directe, fiable i freqüent cap a Lleida. Una vila amb activitat econòmica, amb treballadors que es mouen cada dia, amb gent gran que necessita serveis sanitaris, amb joves que estudien… i sense una connexió digna amb la capital administrativa, sanitària, universitària i econòmica del territori.

Aquesta realitat no és un accident: és el producte d’una centralització que ordena el país en cercles concèntrics. I dins d’aquests cercles, Ponent queda sempre a la cua.

Per això, diem prou a la centralització. Volem comunicacions dignes: trens i autobusos que arribin a l’hora; freqüències que permetin treballar i estudiar sense dependre del cotxe; estacions i andanes segures, accessibles i ben informades; connexions pensades per al territori real, no per a un mapa dibuixat des d’un despatx.

També, cal dir-ho clar: no ens serveix que el debat es redueixi a si el transport és gratuït o no. El que exigim no és un servei de franc, sinó un servei que funcioni. La gratuïtat pot ser una mesura social, però no pot tapar la manca de qualitat. Preferim trens puntuals, segurs i previsibles a un sistema que promet rebaixes mentre acumula incidències i ens condemna a la incertesa.

Vivim en un país en el qual, quan falla l’àrea metropolitana, sembla que falli tot el Principat; en canvi, que no tinguem serveis de transport dignes a Ponent, sembla que sigui “normal”. Alguns ni tan sols podem rondinar perquè, senzillament, no tenim comunicacions.

Reclamem, doncs, transport públic de qualitat i una mirada de país. Les Terres de Lleida no poden continuar sent el racó on s’accepta el mínim.

Exigim serveis freqüents entre Lleida i les capitals de comarca, i entre les capitals de comarca i els municipis. Exigim horaris útils per treballar i estudiar, i enllaços que no obliguin a perdre mig dia. En definitiva, exigim inversió i manteniment: en vies, senyalització, trens i personal.

No és només una qüestió d’infraestructures, és d’equitat, d’igualtat, de dignitat. Sense transport públic, qui pot es paga el cotxe; qui no, renuncia a oportunitats. Per això, a les Terres de Lleida no demanem privilegis: exigim arribar a temps i amb seguretat. Perquè sembla que no apareguem al mapa, però hi som.

[La imatge mostra en verd els municipis amb tren i en vermell els que no en tenen.]