SEGRE

JAUME ARS

Cal que l’ascensor social torni a funcionar

Alcalde de Guissona i Cap de l’Oposició a la Diputació de Lleida

Creat:

Actualitzat:

Càritas presentava fa unes setmanes les seves dades del 2025 a les comarques de Lleida, Solsona i Urgell: un 10% més de famílies ateses que l’any anterior, i un diagnòstic preocupant: la pobresa ja no és un episodi puntual, sinó que s’està cronificant i comença a transmetre’s de pares a fills. De generació en generació. Al món rural, però, aquesta pobresa, a més, té una cara diferent de la que surt als titulars. No són només les dificultats del dia a dia per accedir a un habitatge, pagar un lloguer o trobar feina estable.

És una pobresa més silenciosa agreujada per diferents factors: la dispersió geogràfica, la manca de serveis, la dificultat per moure’s d’un poble a un altre. És la que pateix la gent gran que viu sola i per a qui l’aïllament s’afegeix a la precarietat. És una pobresa, sovint invisible, que es va instal·lant a casa de qui té cada cop menys marge.

La pregunta que ens hem de fer, com a administracions, no és només quants diners hi destinem, sinó si estem construint, o desmuntant allò que en diem l’ascensor social. Perquè si l’ascensor només funciona a les capitals, que només arriba als grans pols de població, no és un ascensor: és un privilegi més mal repartit. Un jove de poble ha de tenir les mateixes oportunitats de formar-se, de trobar feina digna i de prosperar que un jove de ciutat. I qui neix en una família amb pocs recursos no hauria de veure com aquesta mancança es converteix, generació rere generació, en un destí escrit únicament per l’atzar.

Per això, la lluita contra la pobresa no es pot limitar a una resposta assistencial. És imprescindible continuar garantint una xarxa de protecció per a qui la necessita, però igual d’important és actuar sobre les causes que la perpetuen. Això vol dir fer polítiques públiques que entenguin que viure en un poble no pot ser mai un factor de desigualtat. També vol dir reconèixer el paper fonamental del tercer sector i de totes aquelles entitats que, sovint des de la discreció, arriben allà on les administracions no arriben. La seva feina és imprescindible, però també ens interpel·la. Una societat cohesionada no pot fiar-ho tot exclusivament a la generositat de les entitats socials; necessita institucions capaces d’anticipar-se.

Des del món local ho sabem bé. Som l’administració més propera, la primera porta on truquen moltes famílies quan les dificultats s’acumulen. Però també sabem que cap ajuntament, cap consell comarcal ni cap administració, per si sola, podrà revertir una pobresa que s’ha fet estructural. Cal una mirada compartida, polítiques coordinades i recursos suficients per evitar que les desigualtats continuïn eixamplant-se.

Parlem sovint del repte demogràfic i de la necessitat de mantenir vius els pobles. Però els pobles no es mantenen vius només perquè hi hagi gent. Es mantenen vius quan les persones que hi viuen poden desenvolupar-hi un projecte de vida amb dignitat. Quan un infant té accés a una educació de qualitat, quan una família troba habitatge, quan una persona gran no viu en soledat no desitjada o quan un jove no ha de marxar perquè no troba oportunitats.

Perquè la millor política social no és la que apaga incendis, sinó la que evita que s’encenguin. I això és, ni més ni menys, tornar a fer funcionar l’ascensor social: que on neixis o visquis no determini fins on pots arribar.

tracking