Macià: el camí que compartim
Candidata d’ERC a l’alcaldia de Lleida | Regidor de Promoció Econòmica per ERC a les Borges Blanques
Quan parlem de Francesc Macià, sovint pensem en el president de la Generalitat. Nosaltres, aquests dies, hi hem pensat sobretot en la persona. En aquell home que va créixer entre les Borges i Lleida. Que va recórrer aquests camins molt abans que ningú l’anomenés “l’Avi”.
Que aquí hi va formar una família, hi va treballar, hi va construir infraestructures i va fer amistats i va començar a mirar el país amb uns altres ulls. Costa entendre el Macià president sense entendre abans el Macià de Ponent.
Passejant plegats pels carrers de les Borges Blanques ens adonàvem que aquesta història encara avui ens diu moltes coses. Perquè Macià no és només un record del passat. És també una manera d’entendre la política: arrelada al territori, feta des de la proximitat i amb l’ambició de construir un país més just, més lliure i més digne.
Potser per això el seu llegat continua unint Lleida i les Borges més d’un segle després.
Els seus pares eren borgencs. Des de 1907 va representar el districte de les Borges al Congrés dels Diputats i sempre va mantenir un vincle profund amb la ciutat. Avui, l’Espai Macià conserva magníficament aquesta memòria i permet entendre com, des de les Garrigues, es va començar a escriure una part essencial de la història contemporània de Catalunya.
Però Macià també cal reivindicar-lo més i millor des de Lleida.
Hi va arribar l’any 1887 com a enginyer militar. Aquí va participar en l’aixecament topogràfic del plànol de la ciutat, es va casar amb Eugènia Lamarca, hi va formar una família i hi va viure durant més de vint anys. Des de la Seu Vella, aleshores convertida en caserna militar, fins als camins de l’Horta que el conduïen cap a Vallmanya, bona part de la seva vida va transcórrer en aquesta ciutat.
Aquells anys van ser molt més que una etapa personal. Van ser els anys en què es va començar a forjar el seu compromís polític. Encara era comandant de l’exèrcit quan, el 1905, l’assalt militar a les redaccions del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya va provocar una profunda commoció al país. La resposta de l’Estat, amb l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions, que limitava la llibertat d’expressió per protegir l’estament militar, va marcar un abans i un després també per a Macià. Aquell oficial destinat a Lleida va començar a allunyar-se d’un exèrcit que havia deixat de servir la ciutadania per convertir-se en garant d’un model d’Estat incapaç de respectar Catalunya. El seu no va ser un canvi sobtat, sinó una evolució personal construïda amb els anys, amb les experiències viscudes i amb el contacte permanent amb aquest territori.
Quan pensem en Macià sovint recordem Prats de Molló, el retorn de l’exili o la proclamació de la República Catalana aquell 14 d’abril de 1931. Però totes aquelles pàgines de la història difícilment s’expliquen sense entendre els anys de Ponent. Sense entendre les Borges, Lleida i Vallmanya. Sense entendre el país que va conèixer des d’aquí.
Potser per això sempre ens ha semblat un error explicar la seva història des d’un únic municipi. La biografia de Francesc Macià travessa Lleida i les Borges com un mateix fil. Un fil familiar, polític i humà que continua unint dues ciutats que comparteixen molt més del que sovint ens pensem. I aquest fil encara hem de donar-li un major recorregut.
Ens agradaria que aquesta història també es pogués explicar millor. Imaginem una ruta Francesc Macià que unís els espais on va viure i va deixar empremta: les Borges dels seus orígens familiars, la Lleida on va formar una família i va començar la seva transformació política, i Vallmanya, aquell espai tan estimat on trobava refugi, escrivia i imaginava el futur del país.
Perquè el republicanisme que representa Francesc Macià continua plenament vigent. No és només una forma d’organització política. És una manera d’entendre el servei públic. És estimar el país començant pels pobles i les ciutats que el formen. És posar les persones al centre, defensar les llibertats davant qualsevol abús de poder i entendre que el progrés col·lectiu només és possible si ningú no queda enrere.
Aquest és el republicanisme que va inspirar Macià. I és també el republicanisme que, des de les Borges Blanques i des de Lleida, volem continuar representant avui.
Perquè entre les nostres dues ciutats hi ha pocs quilòmetres. Però hi ha, sobretot, una història compartida. I un fil republicà que val la pena continuar estirant plegats.