La torre de Mordor

L’any 2013 es van fer els treballs de rehabilitació del campanar de la Seu Vella. Busco informació general sobre el tema a Internet i hi llegeixo que aquest treball va durar tres mesos. Mai ho hauria dit: a mi em va semblar molt més llarga la durada. Només el muntatge de la bastida metàl·lica que l’embolcallava diria que ja va costar aquest temps, però tant se val. L’important era que l’obra arribés a bon fi.

No sé si les sensacions que van provocar aquest canvi d’imatge del vigilant del nostre monument referencial durant un temps mitjanament llarg van afectar d’alguna manera el nostre imaginari visual.

Gairebé en un mes ens havien canviat l’skyline que teníem dibuixat en la nostra retina i per un instant ens feia dubtar de si era o no el nostre benvolgut campanar, talaia per excel·lència de la ciutat.

Diria que els aficionats a la fotografia, sobretot els vinculats a les xarxes, van ser els grans agraciats d’aquest canvi. La majoria, posant-se el vestit de documentalista, volien deixar empremta gràfica per a la posteritat d’aquest gran canvi conjuntural del campanar “fet per titans o per homes de raça gegantina” que tan bé va glossar Magí Morera i Galícia en el seu poema El campanar de Lleida.

Jo també me’l mirava, però en els temes vinculats a la creació tinc una mena de prejudici que m’impedeix fotografiar allò que captura tothom, o fotografiar un paisatge o un altre tema quan a la carretera hi ha el senyal de trànsit amb la càmera fotogràfica impresa que ens anima a parar i retratar-ho. Sempre m’hi he negat... Manies, segurament. Mai m’han agradat les modes, o allò de seguir el ramat. El cas és que vaig tardar molt a animar-me a fotografiar-lo i no va ser del tot per decisió pròpia, tot i que cada cop m’atreia més la seva nova vestimenta. Amics amb criteri que m’aprecio em preguntaven: no l’has fotografiat? Els responia que no. A les xarxes no van ser pocs els que em van esperonar que ho fes. En les fotos d’encàrrec acostumo a ser molt obedient o, dit d’una altra manera, complidor, però en l’acte artístic no ho soc gens, em vesteixo d’anarquista. Podria parlar bastant d’aquest tema de la inducció externa que facis alguna cosa, en aquest cas una fotografia d’autor.

Vaig començar a pensar positivament en la proposta. M’adonava que aquell nou estat del monument era efímer i que potser un cop despullat de nou, si no feia la foto, me’n penediria. Després de rumiar-ho, un dia de pluja, sense tenir-ho previst, vaig agafar l’eina i cames amunt vaig pujar a la Seu Vella. Era un dia laborable i al fer mal temps no hi vaig veure ningú, i això em va agradar. Aquell aïllament era inspirador.

No només vaig fer la foto que veieu aquí; en vaig fer algunes altres també interessants, encara que no eren de la torre. En general, m’agrada fotografiar amb els carrers mullats, sobretot si són de llambordes (els asfaltats també em van bé, però no tant), i m’enamoren especialment els núvols de tempesta a la imatge, encara que calgui fer ús del paraigua per captar-la. Sempre he estat agraït a qui tingués alguna cosa a veure en la decisió final d’anar-hi o m’espentegés d’alguna manera. Reconec que em satisfà tenir aquest document per al record.

Finalment, voldria explicar que aquesta imatge va tenir un èxit brutal a les xarxes. Això per si sol ja és un reconeixement, però encara n’hi va haver un altre també molt important: els dies 10 i 11 d’octubre del 2014, a la Seu Vella, es va celebrar el simposi L’Ofici d’Escriure, amb un estol important de lletraferits de renom com a convidats a dir-hi la seva, alguns d’ells mediàtics, i amb Berta Puigdemasa, que el dia 10 a la nit ens va fer un concert d’arpa tot fent un tomb pel claustre en l’obertura de l’esdeveniment. L’esmentat simposi va ser impulsat per Núria Serrate, que amb l’ajuda d’Anna Sàez va tenir l’amabilitat d’encarregar-me una carpeta amb la fotografia dins per obsequiar tots els ponents. La denominació Torre de Mordor no és de la meva autoria; més d’un o una la va anomenar així a les xarxes.

Us puc assegurar que mai no hauria pensat que també acabaria aquí, publicada al diari SEGRE, acompanyada de la seva història.

A dalt de la montanya que domina

la hermosura dels termes lleidatans,

s’axeca un campanar fet per titans

ó per homes de rassa gegantina.

Quan guayta cap a vall, l’aygua vehina

del riu li dona espill y l’horta encants;

y guaytant cap amunt, toca amb les mans

y conversa amb la lluna y la boyrina.

Pugemhi, donchs... l’escala cargolada

qu’als ulls dona mareig y al cor neguit

sembla qu’estigui desde’l cel penjada.

Y amunt, amunt, ja ets dalt, ara, esperit,

si’t sents d’áliga’l cor, pren revolada,

Lleida, 6-3-2013

que ja ets a mitx camí del infinit!

pàgines culturals de segre