LA MOSCA QUE EM VA VENIR A VEURE

pàgines culturals de segre

L’any 2003 va ser important per a la ciutat de Lleida. Era el 800 aniversari de la col·locació de la primera pedra del monument més representatiu de la nostra ciutat, que ens ha acompanyat en tot moment des de la seva talaia, amb múltiples ferides de guerra, a infinites generacions lleidatanes, tant d’origen com vingudes de fora. Gràcies a aquesta efemèride, l’any 2002 vaig rebre dos encàrrecs, un del diari SEGRE, mitjançant Juan Cal, director en aquella data, a mi com a fotògraf, i l’altre a la nostra empresa Imatge 4 per part de Francesc Vidal, director de la delegació de Lleida del Departament de Cultura de la Generalitat, per a la qual havíem de fer l’edició del catàleg de l’exposició Seu Vella. L’esplendor retrobada, que es va celebrar l’any 2003 i on vaig haver de fer les fotografies de la majoria de les peces que van integrar l’exposició.

Avui escric principalment sobre l’encàrrec de SEGRE, el llibre Visions de la Seu Vella, d’Edicions de la Clamor, que es va obsequiar amb el diari el dia de Sant Jordi de 2003, any de l’efemèride. Vaig compartir autoria amb Vidal Vidal i Culleré, que va ser l’autor del text. Vaig simultaniejar tots dos encàrrecs amb una dedicació gairebé plena durant un any a les dues publicacions, i la mosca de la foto és una de les imatges incloses al llibre.

Cal dir, respecte al llibre de Sant Jordi, que en rebre l’encàrrec l’editor em va donar llibertat absoluta respecte dels continguts fotogràfics a publicar; en canvi, en el cas del catàleg de l’exposició, totes les fotografies a fer estaven definides prèviament i havien de ser realitzades amb la màxima cura tècnica per tal d’aconseguir la millor representació de la peça per a una publicació impresa. Les vaig capturar en tres grups, cadascun en el seu espai adequat: el taller/arxiu del Museu Diocesà, dirigit per la restauradora Núria Gilart, on vaig improvisar un plató; la mateixa Seu Vella, on vaig tenir dos ajudants d’alt nivell, el meu fill Marc i el doctor en Història de l’Art i gran amic Isidre Puig; i el plató d’Imatge 4, on vaig capturar les grans peces de l’arxiu de la catedral nova.

Quan un s’inicia en la fotografia a la ciutat de Lleida, per molt creatiu que vulgui ser, és molt difícil no caure en la temptació de fer la postal del “Castell” des del pont d’Indíbil i Mandoni, sigui de nit o de dia... Sí, sí! Aquella com la de l’Escudo del Oro. Jo també hi vaig caure. Ara bé, la de la font sortidor del Govern Civil brollant a raig total, amb la Seu Vella al fons, a Déu gràcies, no la vaig arribar a fer. La meva evolució i recorregut posterior, més vinculada als fonaments de l’art i la creativitat, em van portar per altres camins. Sempre he intentat capturar el nostre monument des d’una mirada nova, potser volent mostrar el seu tot mitjançant les parts. Aquesta va ser la intenció en mirar de fer el llibre de la Seu. El text del Vidal no calia il·lustrar-lo, i això va anar a favor meu a l’hora de buscar detalls des de punts de vista nous. Alguns d’aquests detalls van ser crítics, sobretot el de la foto de la portada, on la imatge escollida era una visió poètica d’un reflex emès per un toll al terra petri del claustre produït per una gotera. També altres detalls, com el de la mosca a la pedra sorrenca fortament erosionada de la paret de la base del claustre que mira al riu, que he escollit per il·lustrar l’escrit d’avui.

Durant l’any que, pel cap baix, vaig tenir per fer aquest treball, una de les funcions que em van ocupar més temps va ser la de buscar localitzacions, i un cop les anava tenint, esbrinar quina llum voldria i, per tant, decidir l’hora adequada de captura. Això em va obligar a voltar tant per les rodalies externes com per la ciutat i pels territoris del turó propis de la Seu Vella, tant per dins com per fora. En un d’aquests tombs em vaig parar a mirar el claustre exterior des de la seva base, buscant un punt de vista. Era un dia assolellat i cap al migdia. En aquest impàs, apareix aquesta mosca. No era una quera, però també era de les que ponen ous dins la carn, molt temudes en temps de matances. No són fàcils de retratar i menys des de molt a prop, però aquesta em devia interpretar com a amic i em va permetre capturar-la totalment immòbil. Diria fins i tot que volia sortir al llibre. La seva actitud va tenir premi. Va sortir publicada al llibre com a representant dels ens vius no humans que volten i han voltat en la dilatada història del monument. En aquest cas, també va ser testimoni de la meva presència allí.

Per tancar la publicació, cal esmentar que des del diari el mateix dia em van informar que, a banda dels exemplars entregats als subscriptors, a mig matí els llibres ja s’havien exhaurit als quioscos i d’altres punts de venda, i que les reserves prèvies fetes pels distribuïdors habituals havien superat amb escreix les dels llibres de Sant Jordi anteriors. Atribuir el mèrit d’aquest èxit editorial al text del Vidal o a les meves fotos no seria ni real ni prudent. A la Seu Vella, per si sola, no li cal el nostre ajut, disposa de seguidors fidels de sobres. Afegir que des de SEGRE es va fer una campanya força reeixida de promoció prèvia a base de contraportades, amb una foto trucada que ens va fer al Vidal Vidal i a mi, tots dos de cos sencer drets i reclinats a banda i banda de la torre de la Seu Vella, el malauradament desaparegut fotògraf Òscar Mirón. Encara ara de tant en tant algú em demana que li dediqui aquest llibre vint-i-tres anys després, cosa que faig de molt bon grat.