Rellegint Cambó

Fa temps un bon amic em va aconsellar que el llegís però que no em quedés pas només amb els retalls de la seva biografia de l’enciclopèdia o de les seves Memòries, sinó que anés més enllà i cerqués el contrast amb altres opinions sobre aquest personatge polític que fou l’ànima de la Lliga alhora que un dels grans mecenes catalans. M’hi vaig llençar de cap submergint-me en les seves Meditacions, Dietaris, Discursos parlamentaris i els llibres que va publicar fins a la data de la seva mort, l’any 1947. Francesc Cambó no es pot ignorar ni separar del nostre panorama històric, com més d’una ocasió s’ha intentat fer de manera tendenciosa i força barroera. D’ell en va parlar Josep Pla en tres volums publicats durant els anys 1928, 1929 i 1930 per encàrrec del mateix Cambó. Tot i que en Pla sempre va manifestar que no tenia cap raó concreta per estar-li agraït, a dir veritat és que l’escriptor empordanès feia deu anys que treballava gràcies al mecenes. No menteixen els que afirmen que Cambó és un home pagat d’un mateix, inflat, afectat d’egocentrisme. Les seves Memòries estan farcides d’exemples que ho demostren. Ell mateix es culpa de portar les coses més enllà de la mesura justa, dels límits de la veritat, de la conveniència, del que seria normal, quan afirma: “Un gran defecte meu és la tendència a l’exageració, que s’accentua quan passa del pensament a la paraula; llavors la paraula excita el pensament i aquest la paraula, arribant, algun cop, a extrems lamentables.” Llegir Cambó és com pretendre jugar al cub de rubik esperant que, des del minut zero, els colors encaixin per art de màgia. El patrici català se’ns manifesta polièdric amb tots els matisos que naveguen sense descans del blanc al negre, passant per tota la gamma de grisos. Mestre de l’oratòria, amb discursos brillants que arrencaven aplaudiments entusiastes d’un públic entregat quan les seves paraules aconseguien trencar totes les costures. “...Si Catalunya tingués de triar entre la submissió abjecta i la separació, que no en tinguin vostès cap dubte de que la immensa majoria dels catalans optaríem per la separació, abans que per la submissió”. En el seu llibre Francesc Cambó, l’últim retrat (Edicions 62. 2022), l’historiador Borja de Riquer admet que es troba davant d’un personatge excepcional, fascinant, polièdric, polèmic i contradictori com n’hi ha pocs. Hi estic totalment d’acord.