Pagar i... callar?

Abans de començar a llegir aquest article els voldria demanar que s’asseguin perquè la seva lectura a peu dret és un risc que no els aconsello de cap de les maneres. La setmana passada el Govern de la nostra pobra i dissortada Nació va publicar les subvencions d’enguany destinades a Cooperació Internacional amb un import total de més de 37 milions d’euros. Una xifra prou important perquè hi parem una mica d’atenció; no cal que els recordi que aquests calerons provenen dels nostres impostos (o més aviat de la morralla que en queda després que els de la capital del xotis ens hagin afaitat amb doble rasurat). Doncs bé, una vegada ben asseguts, engego amb el llistat (que abreujo intencionadament, no fos cas que a algú li pugés la tensió): 852.686 € a la Juntança de dones, lesbianes, bisexuals i persones trans colombianes i migrades veneçolanes davant les violències masclistes, 1.000.000 € a Resistències feministes a les violències masclistes al Senegal, Gàmbia, Mauritània, Nigèria i Guinea Bissau, 1.000.000 € a Dones de Moçambic apoderades, organitzatives, trencant bretxes de gènere i que exerceixen el seu dret a una vida lliure de violència, 299.999 € a Dones protagonistes de la governança territorial sostenible al Carib colombià, 990.797 € a Exercici ple dels drets humans de dones, nenes, adolescents en mobilitat a la frontera entre Guatemala i Chiapas des d’una perspectiva feminista, 234.703 € a Beats x Palestina: arts urbanes i educació antiracista. Segueixo? De ben segur que els que tenen la mà foradada viuen en un món paral·lel al meu, que és, com ho diria, més d’anar per casa. Potser em diran que soc poc solidària amb el món mundial però, com em van ensenyar a mirar per casa, cal recordar que el 42% de la nostra gent gran ha d’esperar d’un a tres anys per a poder accedir a una plaça residencial? Cal recordar també el col·lapse de la sanitat pública? De la paciència que cal tenir esperant tanda a les portes de les consultes dels especialistes, de les proves complementàries, dels diagnòstics? O saber que, segons dades de l’Observatori per a la Dependència, cada 55 minuts mor algú sense haver rebut resolució? No són aquests arguments prou consistents o he de seguir recordant el que és de sentit comú?