Aixecades de camisa
Recordo haver-ho llegit a La dictadura de la incompetència (La Campana, 2008), un llibre tafaner i atrevit de l’escriptor Xavier Roig que es va entretenir a situar el focus en els autogols dels que ens desgovernen. El paràgraf deia més o menys així: “Els polítics sembla que han entrat en una espiral de mentides que tot fa pensar que no té aturador. S’ha desbocat i està totalment fora de control. Jo crec que ja se’ns ha fet crosta. Menteixen pels descosits. Com que moltes coses comencen a fallar i no saben com arreglar-les –perquè sovint els que les administren necessiten un manual fins i tot per posar-se la gorra– s’han d’empescar sopars de duro.” I el darrer sopar de duro que ens han volgut encolomar com si fos bèstia grossa és, mireu si en són d’originals, un nou model de finançament per a Catalunya que (enceneu les llums de neó, si us plau, per il·luminar la frase màgica) esdevindrà un altre acord històric, estratosfèric, inimaginable, senyores i senyors! Passin! Entrin al circ per contemplar el major espectacle del món! De l’univers! Pluja de milions per al nostre país espoliat, assetjat, exprimit! Una altra mentida potinera que, obriu els ulls i la boca, diuen, diuen, els de l’Esquerra junqueriana, reportarà 5.700 milions d’euros més cada any a la Generalitat i que inclourà, prepareu bombos i platerets, el principi d’ordinalitat, un model on, segons el president d’Esquerra Republicana, “tothom hi guanya i ningú hi perd, i sobretot qui guanya són els serveis públics, el teixit productiu, els treballadors, les empreses i famílies”. La Bona Nova, que els portanoves interessats s’encarregaran d’allargassar com un xiclet gastat, ha estat fruit d’un acord, tremoleu, entre Esquerra, el govern espanyol i el PSOE. Un acord que ningú no ha comprat llevat, és clar, dels del lliri a la mà i el virrei socialista de Catalunya que s’ha afanyat a aplaudir amb entusiasme. L’any 1978, el mecenes Joan Baptista Cendrós va escriure un article que va titular Catalunya, poble decadent on es preguntava si era o no cert que la responsabilitat de la mala sort dels catalans podia recaure en tot o en part al caràcter dels propis catalans, en una col·lectivitat incapacitada per al recobrament de la seva personalitat política, en la manca de la pràctica de govern. Sabrem algun dia desfer el malefici de poble decadent?
