Hipocresia

L’escriptor de Sueca Joan Fuster va escriure un article sobre el cinisme que faríem bé de penjar a la porta de la nevera. Un exercici que ens ajudaria a saber identificar una de les majors xacres de la nostra societat. L’article en concret forma part d’Indagacions possibles, dietari íntim d’assaig amb textos escrits del gener al desembre del 1956. Esmentant de passada el rastre genealògic de l’escola filosòfica antiga, degradada en el nom i aguda en la doctrina dels cínics amb en Diògenes del tonell i la llanterna al capdavant, l’escriptor ens parla d’una qualitat prou distinta de la que estatuïren els grecs. Tot i que l’article està centrat en el cinisme, la hipocresia hi apareix citada un total de dinou vegades en un intent de lligar ambdós en una mena de fariseisme comú. Una voluntat que ja va utilitzar en un dels seus aforismes més carregats de cinisme: “Han inventat la hipocresia, oi? Doncs aleshores faries malament de no aprofitar-te’n.” La pràctica ens demostra que en la nostra societat cal un mínim d’hipocresia, de prudent hipocresia, perquè el mecanisme de les relacions humanes funcioni. En podríem dir d’una altra manera, potser simulació, impostura, correcció social o fingida amabilitat. Per tant, podem convenir que la convivència, la pau social, necessita un cert grau d’hipocresia. Els avantatges d’una hipocresia controlada, racional, que a mesura que l’hem anat estirant com un xiclet ha anat conquerint terreny fins a convertir-se en dominant. El canibalisme de la hipocresia ha aconseguit engolir la veritat, el punt mig, els matisos, la gamma de grisos que separen el blanc del negre. La victòria esclatant d’una hipocresia sense filtres. La hipocresia s’ha infiltrat en els mitjans de comunicació, en la política, en l’economia, llençant a la foguera aquells que, ai, reina santa, s’atreveixen a assenyalar-la amb el dit. I és la por a ser marcats per l’estigma de la desafecció que la participació activa en la hipocresia col·lectiva guanya per golejada. Un èxit que, òbviament, no exclou ni de bon tros el risc de patir-ne una vegada i una altra les conseqüències que se’n deriven. Potser ha arribat un punt que tots plegats ens hauríem de preguntar quanta hipocresia estem disposats a acceptar perquè una dosi excessiva d’hipocresia, com la que estem patint, ja comença a ser catastròfica.