L’univers dins d’una caixa
Quan arribava el Nadal, el pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs es convertia en un lloc màgic per a mi. Després de donar una volta pel carrer Major, el neguit em feia tibar la màniga del meu pare, donant-li pressa per tornar a contemplar aquelles misterioses deu o dotze caixes que tot formant un cercle, em traslladaven a un món misteriós. Vaig aprendre aquell nom estrany que les unificava i que em resultava tan apassionant com l’invent que el definia. Diorama. Només d’anomenar-lo m’imaginava com la vareta màgica d’una fada m’espolsava diminuts estels damunt del cap que em concedien un do únic i intransferible. Llavors, ungida per aquesta benvolença fantàstica, pujava els esgraons, a manera d’escala màgica, per contemplar, amb ulls de nena els éssers fantàstics que s’amagaven en aquelles extraordinàries caixes. Havia arribat al convenciment que si em quedava una bona estona vigilant, amb la mirada fixa, aquelles figures estàtiques, acabarien movent-se. I llavors el fuster continuaria serrant aquell bocí de fusta i els corders continuarien pujant la muntanya. Mai no he sabut agrair prou als mestres pessebristes de Lleida la felicitat que em van regalar quan tot just aixecava un pam de terra, amb aquelles representacions tridimensionals elaborades a escala que em van descobrir paisatges exòtics amb oasis, deserts i palmeres, hàbitats naturals i escenes imaginàries. A la població de Montblanc, el Museu del Pessebre de Catalunya, un espai meravellós on l’escenografia aconsegueix la immersió en una tradició que perviu des de mitjan segle XVIII, es pot contemplar una col·lecció permanent de més de 550 diorames amb 20.250 figures humanes i animals, una simbiosi màgica entre el fet popular i el fet artístic. Mirar l’interior d’un diorama és com tafanejar amb l’ull empegat al pany, repassant els espais, d’un costat a l’altre, de dalt a baix, amb la sospita que sempre hi haurà un detall que et passarà desapercebut, que mai no arribaràs a endevinar les hores de treball que s’hi ha esmerçat en aquella obra d’art. Elements petits com caps d’agulla, enllaçats uns amb els altres fins a aconseguir portes, finestres, tanques, cortines i tota mena d’estris amb un domini i una tècnica escenogràfica admirable. Algú amb altes responsabilitats a la Conselleria de Cultura va gosar dir que els diorames formaven part d’una determinada religió i que els ajuts i subvencions els havien de demanar al Bisbat. Que atrevida és la ignorància.
