El manetes
Si bé el nostre diccionari el defineix com una persona molt traçuda, el manetes era aquell àngel de la guarda que tenies a tocar de casa i que, en cas de necessitat, sempre hi podies comptar. En sabia un brut de tot, amb una habilitat extraordinària per a fer front a qualsevol repte. La reparació d’una aixeta que gotejava, muntar o desmuntar un moble, petites obres de fusteria, pintura, lampisteria, penjar quadres i tot allò que se li demanés a canvi de la voluntat. Com que els de casa meva mai no hem tingut dits per a aquestes habilitats de bricolatge avançat, hem hagut de cercar refugi i protecció en aquests éssers fascinants que són capaços d’obrar miracles amb quatre eines mal comptades. Quan vivíem al barri de Sant Llorenç, el senyor Víctor era el nostre manetes particular. L’àvia, que no s’estava de lloar-lo cada vegada que entrava per la porta de casa nostra, acostumava a rebre’l al menjador de mudar com si fos Déu nostre senyor acompanyant el passi, passi amb un bon plat de pastes seques i un vas de moscatell del bo que l’home, després d’un no calia senyora Carme, en feia un tastet per allò de quedar bé abans de posar-se de cara a la feina. Quan vam comprar el primer televisor del barri, els veïns de l’escala van demanar si, de tant en tant, podien venir a veure una sèrie de l’oest que havien llegit a La Vanguardia espanyola. Diumenges al vespre, puntuals com un rellotge, els veïns entraven a casa nostra amb una cadira a les mans per envair el menjador de casa obrint els colzes per impedir que els del segon segona ocupessin la primera fila sense cap mirament amb l’excusa que la nena pobreta era curta de vista. La banda sonora de Bonanza posava el punt i final al soroll de cadires i un silenci que recordava les vetlles als morts donava la benvinguda a La Ponderosa i a les aventures i desventures de la família Cartwright. Un diumenge, en el moment en què Little Joe era atacat per un indi, la televisió de cop i volta es va apagar deixant-nos amb un ai al cor mentre la meva àvia cridava mayday, mayday, mayday, que significava que s’havia d’anar a buscar el senyor Víctor que, tan bon punt va arribar, va obrir la tapa del darrere del televisor, va treure una bombeta i després de donar-li uns copets amb un tornavís, es va asseure davant del televisor per veure com, finalment, el “guapo” del Michael Landon havia pogut fugir de l’apatxe dolentot.