A la mare

Fa temps, en una entrevista radiofònica, l’escriptora Sílvia Soler reflexionava sobre la relació entre mares i fills. I a mi, que no soc de les que m’agrada posar-me transcendent, aquella conversa em va sacsejar. Per què? Em vaig preguntar. Doncs per la certesa d’una de les seves afirmacions: “Les dones veiem la nostra mare d’una altra manera quan tenim fills.” Aquella frase em va remoure i em va emocionar. Probablement per aquell sentiment de culpabilitat de no saber sempre agrair-li tot allò que fa desinteressadament. Perquè ja sabia, abans de ser mare, que poques persones eren capaces de donar tant sense esperar res a canvi però ara, que no només fa de mare sinó també de padrina, entenc encara més els milers d’equilibris que ha fet sempre per ser a tot arreu. Per treballar, cuidar, preocupar-se, patir i estimar. Aquella generositat i dedicació que, sense mitificar la maternitat, saps que la mare ha tingut sempre. I que, probablement, l’ha obligat a fer renúncies o a prioritzar. Allò que potser no t’explicarà mai però que va fer perquè tot fos possible. I l’escriptora, en la mateixa entrevista, deia: “Les mares, sovint, som les ases dels cops.” Perquè la mateixa confiança fa que a la mare li expliquis tot sense gaires filtres, li critiquis el que no veus amb bons ulls i t’oblidis de donar-li les gràcies. Perquè si només amb una mirada sap interpretar com estàs, què et passa o quina preocupació et corseca, amb ella ja ho dones tot per suposat. Per això mai havia volgut escriure sobre la mare. Perquè, malgrat tot, és delicat i potser està massa vist. Però, alhora, hi ha dies que el cor t’hi empeny. Quan necessites transcriure tots aquests pensaments i saps que només les paraules t’ajudaran a fer-ho de la forma més senzilla i humil possible, ella que no és de grans escarafalls. Quan vaig fer 25 anys, el pare em va dir: “Quan vas néixer érem joves i inexperts i suposo que ara moltes coses les faríem diferents. Però hem intentat fer-ho sempre tan bé com hem pogut.” Gràcies, també, pel consell. L’he interioritzat i m’ajuda en aquest camí de mare primerenca. Quan els dubtes o les culpabilitats em superen, recordo que el camí de l’experiència es construeix dia rere dia. Amb errors i moltes dosis d’estimació.