Records que ens fan viure
És un dia qualsevol i he decidit passar un moment pel cementiri. Hi dono un tomb sense cap tipus de pressa. Llegeixo alguns nínxols i m’aturo, durant uns minuts, davant del de la padrina. El silenci és absolut. Només algun ocell interromp aquest moment de serenitat. “No preguntis, que no et sabria dir l’origen de les coses. Temps perdut”, escrivia Joan Vinyoli. Sempre recordo aquests versos que, justament, vaig descobrir en una làpida durant una passejada en un cementiri. Reflexionar sobre el temps perdut, sobre tots aquells moments que potser no hem aprofitat, per tot allò que no hem sabut valorar, per aquelles experiències que no hem viscut. I fer-ho quan s’atansa Tots Sants i reviuràs els records que guardes a la capsa de la memòria, de l’eternitat. Allò que vas poder compartir i gaudir amb aquelles persones que ja no ens acompanyen. Perquè la vida es construeix entre el passat viscut, un present intens i aquell futur que projectem o imaginem. Sense buscar cap tipus de transcendència però sabent que la vida és així. Un anar i venir. Motius d’alegria i neguits que ens corsequen, dies de felicitat i d’altres de tristor. Contrastos continus que narren qui som. I, per això, la necessitat del carpe diem, de pensar en l’ara i l’aquí. Assumir la vida tal com és. Adaptant-nos a les circumstàncies el millor possible. Abans de marxar, com que es troba just a l’entrada, em torno a aturar davant del nínxol de la padrina. Ja ningú ens diu un “carinyo” com ho feia ella, penso. I, sense dir-l’hi, sé que estaria contenta si sabés que la Queralt, la meva filla, ja té a punt les faldilles de catalaneta que ella em va fer a mi per pujar a l’ofrena floral el dia del Sant Crist de Balaguer. Els records ens fan viure i reviure. Ella ens hi acompanyava cada any i ara ho fem nosaltres. És una manera de mantenir viu el fil de la memòria. Perquè alguns gestos, algunes vivències, tot i ser senzilles, ens fan feliços. De vegades, només necessitem una cosa: prendre consciència de les petites coses. Que tot i ser molt simple no sempre és habitual. Ens agrada perdre’ns en preocupacions absurdes, complicacions banals o conspiracions il·lògiques. És llavors quan hem de dir-nos i repetir-nos: carpe diem.
